No és que no haguéssim
vist les previsions, és que sempre pots pensar allò de “aquest cop es tornaran a
equivocar!”. És aleshores quan la llei de Murphy ens apareix amb tota la seva
esplendor: no hi ha hagut error, fot un fred del cagar!!!
Però retrocedim una mica.
Som a dimecres i sembla que per fi disposarem de cotxe. Així doncs, planegem el
cap de setmana. Pensem anar a Montrebei. És el segon intent, el primer només va
servir per localitzar la pista que duu al prat de Sant Llorens, dormir-hi i
aixecar-nos amb una bonica pluja. Cap a casa.
Així doncs estem decidits
a tornar-ho a intentar. És dissabte a la tarda. Hem quedat a la sortida del
metro de zona Universitària i, per variar, l’Edu fa tard. Passo l’estona
observant l’espectacle que m’ofereixen un bon grapat de joves que marxen a la
discoteca de tarda. Finalment arriba l’Edu i anem a buscar el cotxe.
Arribem a Montrebei quan
ja és ben fosc i, només sortir del cotxe, ens adonem que potser aquest cop els
del temps no s’han equivocat. Ràpidament muntem la tenda, traiem un parell de
cerveses, unes olivetes i ens instal·lem. Després de l’aperitiu ens decidim a
fer el sopar. Cuinant dins la tenda el fred es passa millor.
Amb l’estómac ple i la ràdio
en marxa (ja que juga el Barça), passem l’estona fins que la son pot amb
nosaltres, coincidint amb l’últim gol de Messi i el final del partit.
La nit se’m fa llarga i la culpa és meva: “he tingut
una gran idea –penso– com que tampoc cal exagerar amb el fred millor agafo el
sac d’estiu, un sac d’aquells de 500g”. Així arronsat dins el sac van passant
les hores. Finalment sona el despertador, són les 6.30. Millor mitja horeta
més. I una altra... Són les 7.30 quan ens posem en moviment. No ho comentem
gaire. Tampoc cal. Fa molt vent i fred. Els tolls que ahir eren aigua, avui són
gel. La Paret de Catalunya haurà d’esperar.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada