No sempre pots pujar la paret més alta, ni la més difícil, ni aquella en la que portes pensant-hi tota la setmana. Tot i això, sempre n’hi haurà alguna a la que si que hi podràs arribar, una que no estigui mullada, potser més fàcil, més curta, però no per això més avorrida o menys gratificant. Això és el que ens va passar: la falta de cotxe va impedir-nos anar a la Forcanada, a la Val d’Aran, però la paret seguirà allà i un altre dia hi tornarem. Després de parlar diversos plans alternatius, vam decidir-nos per l’última via que no vam poder fer, la Santacana, a la Mòmia de Montserrat.
A les 11 del dissabte estàvem al peu de la Mòmia, després d’haver compartit cremallera amb “guiris”, jubilats i algun que altre escalador. És el que té no matinar. Després d’una bona estona de xerrameca, cigarrets i algun que altre mos, començo a pujar pel primer llarg.
Es tracta d’una llarga fissura molt ampla que has de pujar en off-width, la nostra gran especialitat (amb un to molt irònic). La cosa va sortint fins que arribo al primer tram delicadet, provo per dins de la fissura, m’ho miro per fora, ho intento un parell de cops i res... Em trec la motxilla que deixo penjant a la xapa i ho torno a intentar, res de res, em retiro. Per sort a baix hi ha el Joan esperant el seu torn. Ara li toca a ell, des de sota tot es veu molt més divertit, veus el teu company encaixonat a la fissura, fent sorolls estranys, i de tant en tant, transmetent-te tota la tremolor a través de la corda. Jo no paro de riure, torno a insistir: des de baix tot és molt més còmic.
Finalment ens ajuntem a la reunió, em torna a tocar obrir, sembla que aquest llarg serà més fàcil, la fissura es fa estreta, i ja és més del meu estil. Pujo lentament col·locant els “seguros” que la roca em deixa, fins sobrepassar un bon arbret - Sorpresa!!! - La fissura es torna a eixamplar i toca un altre tram de off-width - Aquest cop si que me’l trec!!! -. Lentament, molt lentament, vaig pujant per la fissura, hi ha moments en que no podria ni caure de com d’enclastat estic entre les dues roques. Ja m’està bé, perquè tots els friends es queden petits. Li torno a deixar un regalet al Joan (la motxilla penjada d’una cinta) i al final arribo a la reunió. No en tinc ni idea de quan he trigat, però portem només dos llargs i és com si portés tot el dia en aquesta via.Queda un altre llarg dur, que el Joan resol amb més manya que amb classe, però estem fent via llarga, i la classe la deixem per un altre dia!
Després de 3 hores i mitja i un total de quatre llargs, arribem a dalt de la Mòmia ben contents. No ha sigut la nostra via més llarga, ni la més exposada, ni la més dura, però ens hem divertit com sempre, hem rigut molt i, al cap i a la fi, és per això que sortim a escalar.
Per variar una mica baixem a l’ermita de Sant Benet, on ens esperen unes bones i fresques cerveses. Mentre ens mirem l’agulla que acabem de pujar, em pregunto perquè li diran la Mòmia... - Ja la veig!!! - ara encaixa tot.
1er, 2on i 3er llarg.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada