Aquest és el blog de la SAME de la UEC de Barcelona. Es tracta de publicar piades, comentaris, noves ressenyes, itineraris.... I tot allò que cregueu interessant de publicar.

III RAID BORGES - GARRIGUES La nostra primera victòria!!

Participants: Xavi i Eric (10 de maig 2008)

Són les 4:45 i sona el despertador. Fora és de nit i tothom dorm. No hi ha temps per a deixar sonar el segon despertador (el de reserva, el de “5 minutets més....”). El cotxe ja està ple: btt, roba, casc, més roba, barretes, més roba, brúixola, més roba, motxilla, més roba,... ah! Em falten els camelbaks! Els omplo d’aigua abans de ficar-los a la motxilla, la fico al cotxe i surto. Ara ja són les 4:58, una hora molt més digna...

Arribo a Terrassa a les 5:39 - sembla que mai hagi sortit del llit – i segueixo les vies de la RENFE fins a l’estació. Plou. Ha plogut tota la nit, i no sembla que vulgui parar. El Xavi fica totes les seves coses al cotxe i hi puja, amb cara de no haver dormit més de 3 hores. L’Alba també ha aportat el seu granet de sorra despertant-lo de matinada. No passa res, per la dona el que sigui.

Arribem a Les Borges Blanques. 7:30 i no sabem on és el coi d’escola on és la recepció de corredors. Un simpatiquíssim lleidatà ens ho indica, i arribem amb temps de no estressar-nos amb el briefing i tota la pesca. Encara plou. Descarreguem totes les coses del cotxe. Ens posem els impermeables sota el dorsal (tothom), perquè ningú no espera haver-se’l de treure en tot el dia. No ens equivoquem, doncs amb més o menys intensitat, ens mullarem durant tot el raid.

9:00 primera prova, fora de raid, només per guanyar un pernil. Es tracta de córrer amb el company a coll i be, córrer amb el company al costat, saltar amb el company dins d’un sac, i rebentar un globus amb el cul (globus que has de dur durant tot el recorregut). Pregunto al Xavi quant pesa, i sense contestar quant peso jo em pujo directament a la seva esquena. Són uns 20kg de diferència. Ell no sembla ni saber si ja m’he pujat o no. Comencem, i en baixar en el punt indicat ens descoordinem i rodolo per terra. Tothom va net, però jo ja vaig ple de fang. A més se’ns rebenta el globus abans de fer la meitat del recorregut. De 38 equips n’arriben 2 amb el globus sense rebentar. Els primers s’enduen el pernil. I anem cap a l’escola altre cop per donar la sortida de veritat.

9:30 i se surt en massa. Cronoescalada cap als Bessons. Carretera secundària i pista ampla, i em fico en el pilot que encapçala la cursa. En Xavi, que m’odia profundament a les sortides, es queda una mica, i em despenjo per a esperar-lo. Som un equip. Ell però ho passa malament. Necessita més calma al principi, i jo no la hi sé donar. Surto com si m’empaités el diable, i ho haurem de millorar. Tot i això ell es va posant a to, i arribem a dalt en cua del pilot que havíem abandonat, ja molt estirat. Al darrere, però, un munt d’equips ja han quedat despenjats. Som uns 12 equips, i per arribar al cim hem d’arrossegar les bicicletes, que s’omplen de fang i deixen de rodar. Les carreguem a l’esquena, però pesen una tona amb el fang que han acumulat! Jo soc dels primers en agafar-la a coll, i per això pesa menys. Avanço pel camí, arribant el tercer a dalt. Els altres dos esperen el company, però jo em llanço avall altre cop per a ajudar el meu. El Xavi m’ho agraeix cedint-me la bici, que li pujo encantat. Som a dalt, primera balisa, i tornem a carregar la bici per a arribar al primer canvi. Posem-nos les bambes, toca orientació “score” (no importa l’ordre en què marquis les balises).

Sortim com gairebé tothom. Les balises semblen posades en ordre numèric (això sempre et fa desconfiar en una etapa “score”), i fem la 2, la 3, la 4... i em ve una idea al cap. No els guanyarem per força (sempre és el mateix), així que hem d’apostar per alguna altra cosa: i entre la 4 i la 5 intercalem les balises 13 i 14. Ja tenim l’avantatge al sarró, perquè la 5 està una mica amagada, però la trobem a la primera i en sortim veient els que anaven amb nosaltres (però ara ja tenim 2 balises més que ells!). Camp a través, fang, sembrats, més fang, carenes, més fang, camins, moltíssim més fang. Els bessons i els quàdriceps es queixen. Portem quilos de fang enganxats a les bambes. Però ens anem acostant als que portàvem al davant. En arribar a la 12 ja els tenim, però ells van a fer la 13 i la 14 mentre nosaltres ja podem anar a les dues últimes i tornar a agafar les bicicletes.

Som primers, ens canviem, traiem el fang de les sabates i les fiquem a la motxilla. En Xavi renega. Jo no, però no per falta de ganes. Bicis a coll, i aquesta etapa l’han escurçat. Anirem cap a la carretera i directes a Castelldans. Era massa tant fang per a fer l’etapa sencera. No canviem per por de trencar els canvis, i la carretera i la pluja ens ajuden a netejar una mica tot plegat. Comencem a poder canviar, i arribem al poble. Orientació urbana, agafem el mapa i sortim corrent, amb el Xavi ja més calmat. M’ajuda molt quan està serè, doncs jo també em prenc les coses amb més filosofia. L’etapa és curteta, ha deixat de ploure i fa vent, i tot ens ajuda a tornar ben de pressa al control canvi, i veure que ja hi ha tres equips més corrent pel poble. No sabem qui són, però sí que tenim 15 minutets de marge. És suficient?

El pànic escènic ens embarga, i l’inici de la següent etapa de bici ens destrossa la moral. La cadena del Xavi s’encasta en un racó impossible del quadre, i hem de desmuntar la roda per a treure-la. No ha passat res, però la meva comença a enganxar-se al plat petit. Descartat; aniré amb el plat mitjà la resta de la pujada. Tot sembla indicar que ens atraparan, fins que ens adonem que els del darrere també es trobaran el fang. De fet, se’n trobaran més (si és possible) perquè ha començat a ploure amb moltíssimes ganes. Jo no veig el mapa, perquè el fang cobreix el portamapes (que s’ha trencat en l’anterior etapa), i el mapa a dins veig com es comença a desfer. No vull ni pensar com estarà quan l’intenti girar per la segona meitat de l’etapa. Millor ni plantejar-s’ho. Arrosseguem la bici, ens la carreguem a coll. Gairebé de tot menys pedalejar. L’últim tram, després de canviar el mapa que, sorprenentment, encara aguanta tot i estar totalment xop, ens permet tornar a pujar a la bici. És més pla, i ens tornem a escalfar arribant a Les Borges Blanques.

El Víctor (l’organitzador) no es creu que ho haguem fet tot. Tan ràpid anàvem? O potser no tenim fama de ser massa bons. Tant se val, sí que ho hem fet tot, i sortim corrent per a fer l’últim tram. Correm, ens arrosseguem per dins d’una canonada, correm, marquem, correm, marquem, intentem seguir corrent (el fred i el cansament cada cop ens ho fa més difícil). Ja queda poc. Veiem l’escola altre cop, ara ja hi arribem per quedar-nos-hi. S’ha acabat el temps de cursa, però no el raid. Queden les proves especials: escalada, rappel, tir amb arc i “tir de bicicleta”.

Són les 15:02. Ens haurem d’esperar, perquè encara no està muntat. És el que té arribar primers. Com que ja no s’ha de córrer aprofitem per a dutxar-nos i menjar una mica (el dinar amb carn a la brasa és meravellós) i esperem a que preparin les proves. 27 minuts respecte al segon no ens dónen cap confiança. Les bonificacions de les proves especials són grans, i no som asos en cap d’elles.

16:35 i ara sí, ja estan preparades. El Xavi, escalador oficial de l’equip, està massa fred per a posar-s’hi, i m’agraeix efusivament que m’ofereixi a substituir-lo. Escullo un 5è per assegurar, però el faig massa ràpid, i em sento immens. Em deixen una segona oportunitat i aposto pel 5è+. Pateixo una mica més (sobretot per l’aigua que inunda totes les preses) però me’n surto. El màxim és un 6è, així que, com a molt, ens trauran 3 minuts en aquesta prova. El tir amb arc, però, és un altre cantar: aquí ens podrien treure 24 minuts... n’haurem d’aprendre, perquè és un risc massa elevat. Falta el “tir de bicicleta”. Si és la nostra ens neguem (tot i que avui no ens ha ajudat gaire), però per sort són un parell de bicicletes velles. El Xavi sembla l’increïble Hulk, i la llença més enllà de la zona de bonificació. Jo faig el meu paper i em conformo amb la meitat. Aquí ens poden treure 2 minuts. Si sumeu veureu que en fan 29. No es pot estar mai tranquil.

17:15 i toca esperar. Els polítics venen a les 20h, així que no podem fer l’entrega de premis abans. Menys de la meitat d’equips ens quedem asseguts, xerrant, esperant. Coneixem una parella de Vilassar molt macos (unes bèsties també), que ens amenitzen una mica les hores.

20:30 i els polítics confirmen que no vindran (...) així que comencem sense ells: passi de fotografies (això no ho podia fer abans senyor fotògraf?!?!) i entreguen els premis. És impressionant esperar a l’últim, el més important. Aquest cop és per a nosaltres. No estem nerviosos, ja sabem que hem guanyat (per 16 minuts). Esperem, en la més dolça espera d’una entrega de trofeus. I arriba el moment: el Víctor i el seu pare ens entreguen (enmig d’altres regalets) el primer premi. L’abraço. Al meu costat, el Xavi, el nostre corredor talismà, també.

Són ja les 21:07, i el Xavi té un sopar a Terrassa a les 21:30. No arribem, així que sortim corrent abans del sorteig de material. Ell truca per dir que arriba tard, i la Judith, la crack encoberta de l’equip perquè encara no ha debutat, em convida a sopar. No podrà ser, és massa tard.

22:37 i deixo el Xavi a casa seva. 23:24 i arribo a la meva. Ma mare i la gossa em saluden. Queda el pitjor: descarregar, rentar la bici, treure la roba, sabates, material fastigós de dins les bosses. Per cert, encara plou. I suplicar mon tiet perquè m’arregli el portamapes. El necessito pel dia 24 al Ribagorçana. Ara hi arribem amb la moral ben alta...

2 comentaris:

yurtas ha dit...

Oe, oe, oe, oeeeeeeeee !!!!!
Sou uns màquines!!!!
FELICITATS!!!
Esperem més primers llocs!!!

Una abraçada,

Montse

oriol ha dit...

Ja som mediatics! Sortim als articles de la FEEC!!!!!:
http://www.feec.org/Noticies/noticia.php?noti=4148