Participants: Oni, Xavi i Eric (24 maig 2008)
Després de la primera victòria (en un open, sí, però ja ens havia animat prou) i amb la perspectiva de fer debutar la Judith amb nosaltres, la setmana abans del raid es presentava esperançadora. Fins dimecres, dia en què vam anar a patinar tot l’”equipo” junts, i la Judith es va luxar l’espatlla. No passa res, per això som cinc i l’Oni era allà, disposat a agafar el relleu i venir a patir amb el Xavi i amb mi.
Divendres, al Pont de Suert, no hi faltava ningú: a banda de nosaltres tres també hi eren la Judith i l’Oriol, així com també el Joan per a fer-nos d’assistència. Després d’una nit extremadament curta, dissabte a les 6h començava el raid...
A causa del mal temps la competició havia derivat en un duatló d’orientació, amb poca dificultat tècnica, però molt físic. No hi havia ni barrancs, ni patins, ni res de res que no fos córrer i anar en bici (i una petita escalada al final del dia).
La primera etapa del dia, encara amb frontals en els primers compassos, la començàvem el Xavi i l’Eric. Com sempre, descoordinats en ritme, així que mentre un volia córrer l’altre necessitava un ritme més constant. Comencem a tenir la sensació que mai no ens compenetrarem (mentre ens envaeix la boira i comença a pedregar), però un raid no acaba mai en la primera pujada. Per desgràcia, doncs a la primera baixada l’Eric posa en dubte la confiança que se li atorga en la orientació: perd mitja hora quan està al costat de la balisa per dubtes inútils. Un cop se’n refà segueixen i arriben (quina ràbia) a mitja hora dels primers al pavelló, on canvien i surten a córrer (amb l’Oni en comptes del Xavi) els desens –hi ha tretze equips...-.
L’etapa de córrer és per camins “turístics” de la zona, per la qual cosa la orientació no és problema, i és una prova absolutament física. Pensem que no recuperarem res, però l’Oni marca un bon ritme de pujada (just l’adequat per no rebentar-me, doncs no em trobo massa bé, però prou elevat per anar recuperant a poc a poc) i agafem un equip pel camí. Això ens anima, i volem a la baixada fins al control canvi. Hem recuperat una posició i tenim el gruix d’equips a uns 15 minuts.
Prova de foc per al Xavi: li transferim el mapa i tota la pressió del món. És l’única etapa que no faré, i s’ha d’encarregar d’arribar sense perdre’s en una etapa en bici en què es pot pedalar poc de pujada, a causa del terreny. Els dos “ridículs” fan una bona etapa, i segueixen recuperant temps al gruix d’equips del raid. Arriben junt amb els vuitens, i la resta (dels que pensem que podem atrapar) són només a 10 minuts!! L’Oni sembla que tregui el fetge per la boca, i per tant li oferim una passejada per la muntanya per a airejar-se (són només un parell de cims i tres horetes de córrer: li anirà bé, segur).
Total: dos minuts després de baixar-se de la bici, ja li hem canviat els mitjons i el calçat, li hem entaforat un jersei a la motxilla i corre muntanya amunt mentre li vaig donant menjar (ara li toca al Xavi descansar, jo he d’arribar fins al final del raid). S’empassa les barretes i es posa a córrer (bé, més aviat caminar, perquè realment puja molt això!). Veiem els vuitens i, fins i tot, els setens. La remuntada continúa, però ens costa un parell d’indecisions arribar a la primera balisa: al “Tuc”. Tots els bonys semblen iguals, i les carenes canvien molt poc d’orientació. L’altímetre fa el seu fet, i amb penes i treballs ens porta a la balisa. A tot això, els altres també dubten i nosaltres acabem abans. I ara ja veiem els sisens! Seguim amunt. Falten 500m de desnivell i a l’Oni de moment no li canvia la cara. Perseguim encara els sisens, però encara que se’ls vegi a prop, l’avantatge en temps és encara massa gran. Arribem dalt del cim apareix un mur davant nostre: qui construeix aquí dalt? Ningú. És la pujada cap a on anem nosaltres, que encara no som al cim. Una estona i uns improperis després sí que trobem la balisa i ens llencem pendent avall. Consensuem una ruta entre els dos i volem per la neu, els vessants, els boscos i, finalment, pel camí, per arribar a Durro enganxats als quarts!!!! Dos equips s’han quedat pel camí. Em canvio tan ràpid com puc, doncs el Xavi ja té el casc posat i està pujat a la bici.
A punt de sortir, però, s’adona que ha punxat (dues hores esperant-nos i se n’adona ara?!!?), la qual cosa em dóna un parell de valuosos minuts de descans mentre l’Oriol canvia la cambra. Ens llencem carretera avall, fem un bon tros de camí de l’aigua i comencem a pujar. Em sembla impossible. No arribaré mai a dalt. No em responen les cames, i no vaig ni a piles. El Xavi agafa paciència amb mi i els meus renecs i m’ajuda a superar la crisi. A poc a poc anem millorant i agafant ritme, i arribem al collet més animats. La baixada és un poema: cap dels dos no té frens, però tot i això arrisquem en cada corba. Més d’un ensurt i més improperis després arribem a Vilaller, on l’Oni ens espera amb la motxilla penjada. Últim dubte: jo no m’aguanto, però surto a córrer o cedeixo el testimoni al Xavi? Ell s’ofereix voluntariós, però no em convenç i em poso les bambes.
Probablement ho hagués fet bé (potser millor del que ho vaig fer jo després), però el gas de la remuntada es va acabant, i no em va semblar just passar-li la responsabilitat en aquest moment tan delicat. Equivocat o no, ell respecta la decisió (bé, decisió tampoc, doncs és una “no variació” dels plans inicials) i sortim a córrer amb l’Oni. La primera balisa la trobem bé, però a la segona ja no hi arribem tan de pressa. Bosc, corriolet, més bosc, camí fet per les vaques, esbarzers... Una línia elèctrica ens salva la vida i la seguim fins a un camí que ens porta cap a la balisa. Allà trobem dos equips que ens han enganxat (ja hem dit que s’acabava l’aire de remuntada) i anem amb ells fins la penúltima balisa. I un altre cop espectacle: no hi ha camí per a baixar, així que ens aventurem en un descens de
El raid, si bé el resultat final potser no és per a tirar coets, ha estat prou divertit. Els dos “ridículs” hi estan d’acord, i contents carreguem els cotxes per a tornar a casa. Ells se’n van cap a Terrassa amb la Judith, mentre nosaltres deixem l’Oriol al Bruc (qui sap on anirà) i l’Esther (de l’Aupa Neska) a Mataró. Evidentment, mentre descarreguem les seves coses torna a ploure... Ens espera un diumenge de descansar i netejar roba!
**Menció especial als nostres "manetes" particulars, els treballadors en l'ombra, el suport sense els quals no tindríem el meravellós porta-mapes que tenim. Gràcies Toni, i gràcies Margot per la vostra paciència...**
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada