Raid Infernal GARRIGUENC

Dissabte 12 d’abril de 2008: el debut de l’Argi com a raider.

El matí es presenta perfecte: fa sol, há plogut fa poc, però no sembla que haguem de tenir problemes amb el temps. Bé, amb el dels núvols no, però amb el dels minuts sí que en tenim: arribem a La Garriga amb només 5 minuts per a preparar-nos, que ens donin dorsals i comenci el briefing. Ens trobem a mitja cursa del Bassiero, aquesta gent fan de tot!!!

A mi m’agrada anar amb temps, i aquest estrés no es bo. Ens deixem un dels “gores”, les piruletes i la càmara de recanvi de l’Argi. Es pot demanar més? Haurem d’esperar-nos un parell d’horetes…

El raid comença amb una etapa en patins. Bé, jo més aviat diria un quart d’etapa en patins. M’estic més estona a posar-me els patins que patinant en sí (i no, no he trigat gaire a posar-me’ls), i quan arribo es produeix el moment estelar de la jornada: li dono el relleu a l’Argi, que oficialment debuta amb el UEC Barcelona. Ho fa molt bé (els escassos 40 segons que li dura el recorregut en patins – per favor, per complir amb l’expedient no es fan proves…) i sortim en bici. Un inici de presa de contacte: mai hem anat en bici junts, i no ens coneixem gens. Ella va collada i jo no sé agafar el ritme. A més hi ha sequera i el Tibet està ocupat per la Xina: el món és un desastre!

Ens dura l’empanada uns 10 minuts de ser avançats per infinitat d’equips. És el que trigo a proposar-li la segona gran novetat del raid: la corretja de la Lana. La porto lligada a la bici, i l’enganxem al manillar de l’Argi, que aguanta dignament ser arrossegada a les primeres de canvi. Ens coneixerà tothom, doncs cada equip que passem ens diu alguna cosa (normalment és un original “jo també vull”), i en són uns quants, doncs arribem a dalt en una meritòria desena posició. Tots dos ho estem donant tot, i els resultats salten a la vista.

Però comença l’etapa de córrer (per oblidar). Ja de bon principi escollim el camí llarg i amb desnivell (si s’ha de fer, es fa bé) i baixem el que semblen 4000 metres de desnivell (no sembla possible ja que no hem sortit de Catalunya) per a després pujar-los. Però com ens sentim inmensos, decidim pujar-los dos cops (el primer per la muntanya equivocada) i així donem peixet a tothom! Fora bromes, és duríssim perdre una hora en aquests errors, i ja feia anys que no ens passava. Ara ja no ho podrem dir. El que sí podrem dir és que ens ha costat uns 20 segons posar-nos en marxa altre cop (20 segons en què hem pensat en retirades, tancaments de control i pèrdues de posicions): l’objectiu ha canviat: acabem-lo i prou.

Tornem al bon camí i pugem fins al Tagamanent (pujant un parell de turons abans – només en calia un però ja hem dit que estem generosos avui), on ens trobem amb part de l’Aupa Neska. Aquestes noies són a tot arreu (a més porten diversos equips i se les veu encara més) i sento que m’he colat en un raid femení (no em queixaré tampoc, que totes són prou simpàtiques!).

El cas és que comencem la baixada després de marcat la última balisa del tram a peu, saltant de pedra en pedra i demostrant el que hem après en anys a la UEC (jo també demostro com estampar-se contra el terra sense despentinar-se). I arribem al control canvi on ens espera l’Albert per fer de “forofo” i donar-nos una mica d’ànims.

Els necessitem, perquè la bici comença amb una pujada llarguíssima (són només 200 metres de desnivell però estem a punt de treure els peus de gat) fins a un turonet. Després recital de la nova raider: hi haurà gent que no s’ho creurà, però no havia baixat MAI una trialera en bici. I la molt cabrona enganxada al meu darrere pressionant (per què anem tan lents?): aquesta noia té futur... esperem que no ens la robin!

I amb tant recital d’ella jo m’havia d’apuntar una mica a la festa: baixem sense problemes fins a la orientació, on realment ensumo les balises (hi ha moments en què la sort et somriu si hi poses una mica de part teva) i ens plantem a l’últim tram (per dir-ho d’alguna manera) amb bici. Només cal travessar La Garriga, i ho fem volant amb la corretja altre cop. Les cames m’insulten repetidament mentre l’Argi posa cara de velocitat. Arribem amb bon sabor de boca, però no ha estat suficient per compensar l’error garrafal que he tingut en la cursa a peu. Ah! M’oblidava de la meravellosa idea de fer-nos tirar triples amb pilota medicinal de 5 quilos: impagable... Sort que tot el Ridicul X-trem ens anima en la nostra desgràcia (què macos són aquestes parelles) i posem la ment en el Campionat de Catalunya al Garraf d’aquí a dues setmanes.

En definitiva, abans de res: felicitats Argi. Aguantar-me sis horetes no ho fa qualsevol, i si vols el futur d’aquest esport és teu. I (per mi mateix): Eric fes el favor de no perdre’t, perquè estar fluixets i apostar per fer els menys quilòmetres possibles no és compatible amb encigalades d’aquest nivell...

[Dinovens per un primer raid de l’Argi i una encigalada de campionat, no està tan malament...]