Corredor central, Pic del Fontfreda

Pic del Fontfreda, corredor central (esquerra) i corredor directe (dreta per on pugen les traces)

Corredor Central

A les 7:00 una llum infernal il·lumina l'habitació i unes cames intenten obrir-se camí cap al lavabo passant per sobre els nostres cossos inerts. Com que no volem que ens titllin de mals hostes intentem aixecar-nos. Uns tenim la sort d’anar a esquiar; la nostra amfitriona, malauradament, ha d’anar a treballar.

Sense tenir-les totes amb la meteo, sortim direcció Porté Puymorens amb la idea d'atacar la canal nord-oest del Pic de la Fontfreda. Prop de les 10:00 comencem a remuntar les pistes de Porté seguint els remuntadors de la Vignole. De cop i volta veiem un teleesquí que puja solitari, sense ningú que el cavalqui, així que sense dubtar-ho ni un moment hi enganxo el meu cul i deixo que el meu company faci els últims 200 metres tot sol en el més pur estil alpí.

Després d'esperar 10 minuts al meu company purista al final dels remuntadors, prosseguim en direcció sud-oest fins topar-nos amb la cara nord-oest del Pic del Fontfreda,  amb les seves dues estètiques canals a la vista. Resseguim les traces d'un esquiador solitari que, per sort, es dirigeix al Corredor Directe, deixem enrere les seves traces i arribem al peu del Corredor Central.

Primer tram del corredor

Amb els esquís a l'esquena comencem a remuntar la canal amb un bon pam de neu nova i unes condicions excel·lents. Ens anem tornant en la dura feina d'obrir traça i poc a poc  anem guanyant metres en un excel·lent ambient pirinenc. Cap al final de la canal trobem un petit pas amb menys neu que superem amb relativa facilitat, que pensem que baixar-lo serà un altre cosa. Finalment sortim del corredor, i la muntanya ens rep amb unes bones batzegades de vent a la cara i uns núvols que es van aproximant, així que sense perdre gaire temps, gaudim de les vistes, gaudim del cigarret i ens preparem pel descens.

Ens posem els esquís a dalt de tot i comencem el descens lentament, però quan ens aproximem al pas més delicat que hem hagut de remuntar un mal gir em fa caure de cara i baixo 15 metres literalment de cap - Espero no picar amb les pedres, penso - i miraculosament és així. Un cop aterrat, espero que el Pietro es reuneixi de nou amb mi, que es veu que la meva tècnica de descens no l'acaba de convèncer i prefereix cuidar el seu físic. Prosseguim el descens del corredor, a partir d'aquí, molt més ample i sense cap pas complicat pel mig. Gir rere gir, acabem de baixar el corredor i gaudim d'una última pala de neu verge fins les pistes de Porté.