Benvinguts al Piri

Cara Est del Midi d'Ossau.

Jonny a la reunió.

Arribo a la còmoda reunió on m'espera el Joan amb el cigarret a la boca, com de costum. Trec l'ampolla d'aigua - Merda! - deuen quedar 4 o 5 glops, i el camelback del Joan està igual. Des d’aquesta reunió hem de decidir si continuem per la Jolly, o sortim per la Super Jolly com teníem planejat.

Devem portar uns 250 metres, i 200 més que ens queden fins a dalt de la punta Jolly, d'on baixarem seguint les "vires”. Jo ho tinc bastant clar, seguir pel gran diedre on la ressenya marca 200 metres de terreny indefinit de IV i V i deixar-se d’hòsties.

Ho comento amb el Joan i no hi ha gaire a discutir - Puta mare! Així dóna gust - Seguim pel diedre buscant el camí mes fàcil, és a dir, els IV i V promesos.

Ja portem uns bons llargs de diedre, passant set i provant postures impossibles a les reunions per tal d'evitar els rajos de sol - Fins els collons! - Jo començo a delirar.

Finalment arriba l'últim llarg, el meu torn. Es veu una fissura grosseta, “disfrutona” com diria el Jonny. Em poso mans a la obra: friend per aquí, clau per allà i friend de nou ... - Merda, el friend més gran l'he col·locat a baix, i tota la resta de material es queda petit per la fissura- Es veu un clau mes amunt... podria ser pitjor. Comencen a fallar les forces i ja no m’aguanto ni dels “cantos” grans, començo a cridar i a dir de tot mentre vaig guanyant metres poc a poc. 

Vull sortir d'aquí ja.

Terreny indefinit.

Veig una cordada rapelant des de més amunt, deuen baixar de la punta Jolly. Això em consola, no deu quedar gaire. Continuo pujant com puc, cada cop més desesperat, fent crits per tot arreu com un porc a l’escorxador- “Joder” amb el V!!! - No vull saber què pensa la cordada de bascos que rapela, ni que estigués a punt d'encadenar el meu primer 7 ...

Al final arribo a la lleixa que comparteixo amb la cordada basca, faig la reunió i començo a recuperar corda - Vull baixar d'aquest munt de roques ja!- Estic esgotat, content per haver acabat l'escalada però alhora preocupat pel descens que ens espera. Això no s'ha acabat. Arriba el Joan a la reunió i compartim l'últim glopet d'aigua per afrontar el descens, cigarret de "cim" per acabar de marejar-me i última repassada del descens.

- Foto de cim ?? -diu el Jonny

- A prendre pel cul, la foto de cim! - No som a cap cim, som a una lleixa de la que vull sortir ja, i buscar un lloc on col·locar la càmera fa realment mandra.

Comencem el descens de les famoses "vires" sense encordar, amb els 5 sentits posats a la paret. Mai havia arribat a dalt d’ una via tant esgotat i no volia sortir volant a mig descens, així que si cal, arrossego el cul per les roques. A mesura que anem baixant la cosa es va posant “catxonda”, passets amb tota la timba a 1 metre i passos agafats a claus que desitges que no es moguin. Començo a cagar-me de veritat, no ens juguem la vida de pujada, com per jugar-nos-la ara de baixada! Per sort al girar un esperó el Joan veu la cordada de bascos encordats- Si els bascos s'encorden, nosaltres no serem menys!! - així se'ns acudeix la meravellosa idea de lligar-nos i prosseguim per les vires molt mes tranquils. Té collons que no se'ns ocorregués abans. Encordats i molt més tranquils gràcies a la corda i 3 claus que anem xapant, acabem de baixar per les vires i, finalment, veiem el desitjat últim ràpel que ens posarà de peus a terra.

Després d'unes 8 hores escalant i 2 més de descens, per fi estem amb els peus a terra ferma o alguna cosa semblant (en aquesta tartera totes les pedres tenen ganes de ballar). Només queda baixar la tartera, fer-se un bany al llac del Midi i demanar un parell de merescudes cerveses al Refuge de Pombie on ens espera la resta del grup.

Cara Oest del Midi d'Ossau.