Raid Fred 2008

Fot tres anys que no hi participàvem, i li teníem ganes: el 3r. lloc al Raid de Torrelles i el nou fixatge mediàtic del Xavi Inglès prometia.

El nostre equip s’anomena “UEC Barcelona Ridícul X-trem” (tenim l’assessor d’imatge de vacances, ja ho sé), i som l’Èric en Xavi i un servidor (Oriol), En Xavi es desvirga en el tema raids i diu que li tremolen les cames. Jo el veig prou sencer.

Divendres a les 22.00 fotem el brífing (o com s’escrigui) i ens diuen que farem una prova per determinar l’ordre de sortida: una volta a un circuit amb un engendru mogut per tracció animal (nosaltres). Els menys matiners es fan el locu per poder sortir tard.

A les 8.00 ja tothom està a punt pel primer tram: BTT (amb escalada i tir amb arc pel mig). Corren l’Èric i en Xavi. Surten a les 8.15. La cosa va bé, al següent tram arriben segons a 20 minuts dels primers tot i una mini encigalada. Al tir amb arc amb prou feines han tocat la diana.

Sortim corrents l’Èric i jo. En poc temps ens encigalem, “per aquí” diu l’Èric i comencem a grimpar sense corda ni res. L’Èric de poc es mata en plan “Maximo riesgo” (la peli aquella del Stallone). Arribem a un tram urbà amb una foto aèria com a guia. El poble ha crescut, i la foto no s’assembla en res, els descampats ara son xalets adossats. Tot i així arribem llepant el cul als primers. Ens fan una prova de punteria i no n’encertem cap.

A les transicions l’Èric ja comença a dar pel cul i a atossigar al personal: ens vesteix, ens calça i ens alimenta per que en Xavi i jo sortim cagant llets. Ho aconseguim i sortim els primers en BTT. Jo porto el mapa (ai que ens perdrem!!!!). Fem una cronoescalada de 2,5 Km on jo trec el fetge i arribo mort, tot i així encara conservem el 2n.

L’Èric i en Xavi es calcen les bambes i carden el camp corrents. Son bons aquests dos, arriben primers. En Xavi diu que està fos, li fot mal el genoll i no pot més, però que s’ho està passant teta (molt bé noi, aquest és l’esperit!!!).

Sortim en BTT l’Èric i jo, enseguida rodem en bici camp a través. Cames esgarrinxades pels esbarzers i sang a dojo. Tornem enrere i ens ajuntem amb un altre equip. Trobem el camí bo després de carregar la bici un bon tros.

Arribem a un tram on ens fan fotre una prova d’orientació a cadascú per individual. Jo em perdo, les balisses estan per terra quan havien d'estar penjades d'un arbre. M’agafa la marranada i escridasso a una noia de l’organització. He trigat hora i mitja a fer el que els altres han fet en 30 minuts. Ara som quarts.

Fem tram en bici el Xavi i jo. L’Èric diu que tirem pel dret i baixem camp a traves. Evidentment no li fotem ni cas i anem pel caminet. Ens encigalem i apareixem a una casa que no surt al mapa, pillem un camí i que sigui el que Deu nostrusenyor vulgui. Arribem a bon camí (olé!!!) ens fan creuar un embassament amb una balsa pròpia de Cuba. Ho aconseguim i ens diuen que encara anem quarts. A tot drap cap a l’últim tram de dissabte.

Arribem i en Xavi va coix, com que soc bona persona corro per ell l’últim tram, bé de fet no corro, camino arrossegat per l’Èric i enganxat a la seva motxilla (com els nens de pàrvuls que van d’excursió). Ens fan baixar a un pou de glaç i tornar a sortir-ne remuntant una corda. Ja és de nit. Ostiaputa, els frontals ultralleugers que portem no il·luminen una merda, tot i així l’Èric sembla que ensumi les balises. Arribem a Castellterçol a les 19.30. Portem 11 hores 15 minuts corrents pel mon. Jo em foto 7 donuts, un llibret de llom i tortel·linis a dojo. Dutxa i massatge, al Xavi li fot el genoll a puestu un osteòpata que es fot un tip de remenar cames. Una hora més tard sopem tots els que hem arribat (n’hi ha de perduts per la muntanya encara).

Dissabte hem acabat quarts a 25 minuts dels tercers (que els atrapem!!!) i a 11 dels cinquens (que ens atrapen!!!)

Diumenge a les vuit tornem-hi. Comencem amb la clàssica cursa de sacs i cap a la BTT tots tres. Enseguida ens diuen que anem segons, però tenim els que ens empaiten a la classificació just darrera. Acabem la BTT i l’Èric ja torna a dar pel cul per que m’afanyi a sortir a correr amb ell.

Fem una prova de tir amb javelina i l’Èric demostra que ha fet atletisme enviant-la per que ens bonifiquin 4 minuts (tot deu bonifica 8-10 minuts). Macro encigalada posterior, altre cop camp a traves i les cames trinxades. Trobem el camí bo, on fot anys que no hi passen ni els senglars. Mes endavant ens trobem els rivals, estan més perduts que naltrus i s'han deixat una balisa. Putamare!!!! Pugem un turonet que a mi em sembla l’Everest, jo ja no m’hi veig i l’Èric m’arrossega de nou. Arribem el control i ens diuen que dos han de fer la següent secció en BTT (Xavi i Èric) mentre jo baixo al poble amb el cotxe, pillo la bici i pujo a una ermita que està a tomar pel cul. La noia que he escridassat el dia abans em diu que m’afanyi que vaig just de temps.

Pujo amb la bici més mort que viu. A l’Ermita som 4 gats. Fa fred. Fa molt fred!!!!. M’estic glaçant i em foto la manta tèrmica i un anorac que em deixa una de la Creu Roja. Venen els primers una hora més tard de la meva arribada (em cago en la noia de l’organització, tantes presses!!!!). Vint minuts després arriben l’Èric i en Xavi i jo ja tinc ganes de correr per entrar en calor, fot hora i mitja que m'estic parat vestit de curt dalt de l'ermita.

Sortim els tres per fer un ràpel, foto de rigor a mitja baixada i altre copa l’ermita. Tot deu amb mantes tèrmiques glaçats. Agafem les bicis (ara tot es baixada!!!!) i tots tres cap avall!! Un parell d’encigaladetes de rigor (camins que no surten al mapa, aquests de l’editorial Piolet s’han lluït), pont tibant-te (prova mítica també).

Arribem al poble, jo no m’hi veig i encara queda l’orientació urbana. Sortim els tres. En Xavi ha fet un pacte amb el genoll: ell no es queixa i el genoll no li farà mal fins dilluns. L’Èric em torna a arrossegar, però com que soc tímid si hi ha gent em deixo anar. El torracollons de l’Èric em diu que corri, jo no l’engego per que no tinc forces. Arribem per fi a la meta, son les 16.35. M’estiro a terra em trec el casc i la gossa de l’Èric em comença a llepar la cara i a mossegar la roba (que mona). L’organització ens diu que només els primers i nosaltres hem fet tot el recorregut de diumenge. Sabem que ni els segons ni els tercers ho han fet tot i per tant penalitzen, o sigui que segur que em fet podi, però no sabem quina posició.

Dutxa i dinar. La noia que vaig escridassar, com que me la te jurada (encara), em fot una safata de mandonguilles per sobre. Em torno a canviar.

Entrega de trofeus. Diuen el tercer. No som nosaltres. Repeteixo: NO SOM NOSALTRES!!!!!! Ens abracem, riem, emoció, intriga, dolor de barriga, no ens ho creiem. Ara si, diuen el segon classificat: UEC BARCELONA RIDÍCUL X-TREM!!!!
Pugem, agafem el trofeu, l’agafo fort no me’l prenguin. Petons a la noia que ens els dona (no és la de les mandonguilles, però també l’hauria petonejat). Fotos, cava, la gent s’aparta que no els esquitxem, calla! Que es brut reserva!!! Cap a casa que aquest ha de ser bo. Ara ja busquem patrocinador, que equip ja el tenim. Menció mooooooolt especial al GRANDÍSSIM Joan Pons, per aguantar-nos a tots (especialment a l’Èric) i tenir-nos la robeta i l’avituallament a punt a cada control. Que mitja copa és seva.

A en Xavi ja li em promès que el proper raid ens perdrem una mica més, que si no es mal acostuma, que això de fer podi el primer dia no es bo.