Aprofitant les últimes calors de l’estiu que ja ens ha abandonat, el 17 i 18 de setembre els de la SAME hem anat a despedir-nos (¿ja?) de la temporada de barrancs aprofitant que teníem que pujar al Pallars.
Els escollits: Viu de Llevata i Les Espones.
Tot i haver estat un estiu força sec, esperem trobar un fil d’aigua que ens permeti fer l’última remullada abans de guardar les neoprens i deixar pas als esquis.
Dissabte al matí sortim de Barna i després d’una “aturada tècnica” a Artesa per aprovisionar coques de recapte, enfilem cap al Pallars i cap a Viu de Llevata, tot mirant al cel amb dubtes. Per sort, el temps és ben diferent al creuar a la Conca de Tremp i ens rep un cel blau i assolellat.
Com anem amb dos vehicles, fem combinació i aviat ens trobem a la capçalera del Viu pel que discorre un bri d’aigua ben fresca ploguda els dies anteriors.
Viu és un barranc aquàtic, sinuós i divertit, sense grans verticals però estret a zones on cal practicar la natació amb aigua ben freda, amb algun saltet i curts ràpels. De sobte però el riu s’asseca i ens trenca el cor... amb lo que ens estàvem divertint!!!.
Després d’uns ressalts secs, torna a aparèixer l’aigua que ens permet fer el Tarzan a l’ultim toll i finalitzar el barranc escapant-nos abans de caure a un gorg d’aigua estancada i de color gens agradable. Caminadeta curta fins al cotxe de baix, i cap a la capçalera on devorarem unes coques de les que hem comprat.
Camí del camp base a Gerri de la Sal, fem avituallament per la que serà la meva primera foundee de formatge. Quin sopar. Espectacular. La companyia més.
L’endemà fem cap a Montrós, a la Vall Fosca, la meva Vall Fosca -hola, torno a ser aquí!!- i també fem combinació de cotxes fins a la capçalera. Un breu descens fins a la llera del barranc i, també baixa aigua; freda.
Les Espones és un barranc ombrívol i relliscós, però una joia del Pirineu. Bonic, verd, exuberant de vegetació i just d’aigua. Freda, glaçada. Ressalts i curts ràpels s’encadenen entre trams de llera esculpida a la pissarra pirenaica on abunda el mineral de ferro tan característic de la zona (el veureu si feu uns quilometres vall endins fins a la capçalera del riu Flamisell a l’embassament de Sallent).
Gaudim dels tobogans i ressalts com nens tot sabent que no hi tornarem fins d’aquí uns mesos, un bon barranc per tancar la temporada amb bon gust de boca.
Acabat el descens, una paradeta a dinar a l’hotel Solé de La Pobla de Segur ens omple els paps per fer via cap a Barcelona tot esperant que nevi força a l’hivern per tenir aigües a dojo la temporada vinent.
SAME!!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada