UEC Barcelona SAME

Rabadá y Navarro al Fire

2011-11-19T19:07:00.004+01:00

No escriurem una ressenya exhaustiva de la via, ja que a internet podem trobar descripcions bastant clares de cada llarg, i simplement ens estaríem repetint.

Es tracta d'una via molt maca on posarem a proba la nostra intuïció per moure'ns per la pared, és molt recomanable portar un bon parell de ressenyes per tenir clars els llargs que es volen fer, i així no fer més reunions de les necessàries.

El Joan comença a obrir el primer llarg cap a les 9:45 i al cap de pocs minuts arriba una altre cordada jove d'aragonesos que té pensat fer la mateixa via. Així que amb la pressió de no fer un embut començo a pujar el més ràpid que la pared em permet (millor no refiar-se del primer "bolo" que un agafa). La sorpresa ve, quan arribo a la primera reunió, miro capbaix, i veig que ja tinc l'aragonès a un parell de metres - Joder com anem!! - penso.

Començo a obrir el segon llarg, a falta de claus que indiquin la línia, lo millor és seguir la part més fàcil de la pared, i segurament anirem per bon camí. Intento chapar tot el que pillo per davant, mal fet, ja que quan arribo a la reunió casí no puc estirar de les cordes i trigo una bona estona en recuperar corda. Els 3 del meu darrere es deuen estar recordant de mi jeje.

Seguim pujant cada cop amb més ritme i compartint reunió amb l'altre cordada fins a la cinquena reunió, en la qual la parella d'aragonesos decideix rapelar. Es trobarà a faltar la seva companyia a les reunions, i els crits d'ànims del cap de cordada al seu company cada mig minut - Venga Chema!!! Vamos Chema!!!

Xinu, xanu, anem pujant fins que només ens queden els 2 últims llargs, aquí s'agraeixen els spits amb els que han re-equipat la via, ja que els 2 llargs restants són força llargs i els metres de via que ja s'han fet es comencen a notar.

Finalment al cap de 6 hores i mitja, arribem a dalt de tot del Fire - aleluya!!!!- ens fem les 2 úniques fotos de tota la via (perquè no es digui que hem pujat la càmera de carret per res), i comencem el descens cap al cotxe.

SAME MOLA 2011

2011-09-28T17:30:00.004+02:00

La SAME MOLA ja és aquí. La trobada festiva, popular i muntanyera de l'any tindrà lloc els propers 8 i 9 d'octubre a Vilanova de Meià.

El plan és el següent:

Dissabte 8 :

El punt de trobada serà a partir de les 19:00 a l'ermita del Puig de Meià, situada al costat de Vilanova de Meià, on soparem i passarem la nit.
Sopar popular. Cadascú de nosaltres ha de portar el seu primer plat, i de segon farem carn a la brasa per a tothom, acompanyat d'un bon vi.
Acte festiu amb rom cremat.

Diumenge 9:

Bon dia popular.
Activitats. Per la zona podreu trobar activitats per a tots els gustos com BTT, escalada, senderisme...

El preu de la SAME MOLA és de 12€, que s'hauran d'ingressar al compte de la Caixa 2100 1391 98 02 00067039 , abans del 6 d'octubre.

Aviseu a tot aquell que creieu que li agradaria venir i no rebi aquest correu i en el cas de tenir qualsevol proposta feu-nos-la arribar.

Esperem que no falti ningú, i que com cada any torni a ser un SAME MOLA històric!!!

Ja podeu passar a recollir els clauers i el DVD del 50è aniversari!!

2010-11-11T12:45:00.004+01:00

Benvolguts companys,

us informem de que ja estan preparats i disponibles els clauers commemoratius i el DVD del 50è aniversari de la SAME.

Així que tots aquells que veu venir a la trobada, podeu passar pel local de la UEC de Barcelona a partir d'aquest Divendres a recollir el clauer i el DVD que malauradament no us vam poder entregar el dia de la trobada.

Per els que no van venir a la trobada, també disposem de clauers a la venta per 4 €.

L'horari de secretaria del local és: Dilluns, Dimecres i Divendres de 19:00 a 21:00.

Esperem que ho passessi-ho tant bé com nosaltres, i us agraïm a tots la vostra col.laboració per poder fer possible la trobada.

A continuació us deixem un parell de fotografies del dinar:

2010-10-01T20:28:00.005+02:00

Benvolguts companys,

Com ja sabreu molts de vosaltres, el 23 i 24 d'octubre celebrem el 50è aniversari de la SAME de Barcelona, és per això que hem organitzat una trobada a la que esperem que hi pogueu assistir tots. Us demanem si us plau que envieu aquest correu, feu corre la veu o aviseu a tots aquells que hagin format part de la SAME i creieu que no se'n assabentaran.

50è aniversari de la SAME.

Lloc i dies:

La trobada tindrà lloc els dies 23 i 24 d’octubre a la comarca del Pla de l’Estany, més concretament al càmping Fang Aventura que es troba a prop d’Esponellà. L’arribada serà dissabte 23 a les 12:00 al càmping, on us hi esperem a tots.
Al migdia farem un dinar popular i durant la tarda es duran a terme diferents activitats programades. Diumenge 24 hi haurà organitzades diferents activitats per poder gaudir plegats, com ara escalada, barranquisme, BTT i senderisme.

Pagament:

El pagament s’haurà de fer al número de compte de la Caixa: 2100 1391 98 0200067039, abans del dilluns 18 d’octubre. El preu serà de 20€ per persona i inclourà el dinar i la possibilitat de poder dormir al càmping en tendes. Recordeu d’indicar clarament el remitent a l’hora de fer l’ingrés.
Si es volgués, el càmping també disposa de bungalows i de mobile-home’s amb lloc per a 6 persones, per un preu de 60 € (en aquest cas se us retornarien 4€).
En cas de voler dormir a un bungalow o a una mobile-home, poseu-vos en contacte directament amb el càmping. De la mateixa manera que si es vol sopar al bar-restaurant.

Observacions:

• Entre les activitats programades pel cap de setmana es vol realitzar una projecció de fotografies de la trajectòria dels cinquanta anys de la SAME. És per això que demanem que qualsevol persona que tingui fotografies de les diverses activitats que s’hagin realitzat els últims cinquanta anys i vulgui que es mostrin a la projecció, ens faci arribar les fotografies el més aviat possible al local de la UEC de Barcelona (Gran Via de les Corts Catalanes 576, horari de secretaria: dilluns de 19:00 a 21:00 i dimecres i divendres de 19:00 a 22:00). En el cas que les fotografies estiguessin digitalitzades, preguem que ens les feu arribar el més aviat possible a la direcció de correu electrònic: same@uecbarcelona.org
Si no podeu portar les fotografies al local de la UEC de Barcelona ni enviar-les per correu electrònic, podeu portar-les també a la trobada i les digitalitzarem allà mateix.

• Com que és molt difícil arribar-hi en transport públic, el càmping disposa de places de pàrquing. Ara bé, com que no hi haurà capacitat per a tots els cotxes, demanem si us plau si podeu intentar omplir totes les places del vehicle. Així, ja de pas, es contamina menys.

Telèfons i webs d’interès:

Càmping Fang i Aventura:
Recordeu que si es vol sopar o dormir a un bungalow o mobile-home, heu de trucar al camping.
Web: http://www.campingfangaventura.com
Telèfon: 972 59 71 06

SAME de Barcelona:
Web: http://samebcn.blogspot.com/
e-mail: same@uecbarcelona.org

Dissabte 23:

12:00 --> Trobada al càmping
14:00 --> Obertura de l’exposició
14:00 --> Dinar de germanor
16:00 --> Sobretaula i parlament
19:30 --> Projecció
21:00 --> Sopar

Diumenge 24:

Durem a terme diferents activitats a les quals esperem que us hi apunteu dissabte, com ara escalar, BTT, senderisme, o pels més valents barranquisme.
Dissabte tindrem preparades ressenyes, itineraris per realitzar les diferents activitats... Tot i això, si algú disposa de més informació sobre alguna activitat que vulgui realitzar, sempre serà benvinguda.

L’escalada es realitzarà a Sadernes (a uns 40 minuts en cotxe des del càmping), allà trobarem vies de tot tipus, tant d’escalada esportiva com vies clàssiques.

Els que vulguin fer btt no caldrà que agafin el cotxe, ja que pels voltants d’Esponellà podem trobar diverses rutes de btt de durades diferents.

Els més valents (i si l’aigua ho permet) podran fer el Barranc de Sant Aniol o el Barranc de Les canals. Es tracta de dos barrancs de bastanta durada, 2-3 hores d’aproximació, 2-3 hores de barranc i finalment 1,5-2 hores de retorn. Tot i això, cal dir que es tracta de dos barrancs molt bonics en els quals es pot gaudir molt de l’entorn al llarg de tota l’aproximació i del barranc.

50é aniversari del SAME

2010-09-09T18:13:00.007+02:00

Aquest any la SAME de Barcelona fa 50 anys i ho vol celebrar amb tots vosaltres, per això s'ha organitzat una trobada el 23 i 24 d'octubre al Plà de l'estany, més concretament al camping Fang Aventura.

Dissabte 23 es durà a terme un dinar i diferents actes, qui vulgui podrà dormir al camping i així diumenge 24 es podran realitzar les activitats que es vulguin per la zona, com ara btt, escalada, caminar...

La intenció es que puguin venir tots aquells que han format i formen part de la SAME al llarg d'aquest 50 anys, així que feu corre la veu a qui penseu que li pugui interessar.

Properament penjarem tota la informació necessària.

2010-02-04T19:14:00.002+01:00

ACTIVITAT: Escalada, barranquisme, BTT, turisme...

LLOC: Sardenya

DATES: Del 26 de març al 3 d’abril

NIVELL: Tots els nivells

PREU: 90€

TRANSPORT: Ferri

COM APUNTAR-SE?: Pagament en efectiu a secretaria abans del dia 15 de febrer.

OBSERVACIONS: La sortida es realitzarà des del port de Barcelona a les 22.15 de la nit, amb arribada al port de Porto Torres el dissabte 27 a primera hora del matí. La tornada la farem des del mateix port de Porto Torres el dissabte 3 d’abril a les 6.30 del matí arribant a Barcelona a mitja tarda. El preu inclou el transport en ferri d’anada i tornada, i el transport del cotxe dins del ferri. No inclou el transport dins de l’illa. Per qualsevol dubte envieu un mail a same@uecbarcelona.org

2009-10-29T18:44:00.003+01:00

ACTIVITAT: SORTIDA D’ESCALADA
LLOC: MONTGRONY
DATES: 21-22 NOVEMBRE
NIVELL: TOTS ELS NIVELLS
PREU: 11€
TRANSPORT: VEHICLE PRIVAT
COM APUNTAR-SE?: INGRÉS AL NUM. DE COMPTE 2100 1391 98 0200067039 ABANS DEL DIA 11 DE NOVEMBRE AMB EL NOM, I ENVIAR MAIL A same@uecbarcelona.org
OBSERVACIONS: DORMIREM AL REFUGI DEL COLL DE MEROLLA. PER TAL D’ORGANITZAR LA PUJADA AMB COTXES, QUEDEM DIMECRES DIA 18 DE NOVEMBRE A LES 21H A LA UEC.

SAME MOLA! 2009

2009-10-24T15:54:00.010+02:00

Com ja és costum a l'octubre es va organitzar la SAME Mola, on ens reunim tots els membres de la SAME per tal de dur a terme diferents activitats de muntanya i poder passar uns dies plegats. Aquest any va caure al pont del Pilar, així que aprofitant els 3 dies de festa, es va anar a Riglos, on vam poder fer diferents activitats com BTT, tancar la temporada de barrancs, escalar, fer vies ferrates...

Algunes fotos:

També recordar que l'any que ve, es vol preparar un CD de fotos de la SAME 2009, així que tothom que tingui fotos i vulgui que les incloguem al CD, pot passar per secretaria els dilluns a partir de les 19h fins les 21h o els dimecres i divendres de 19 a 22h, també pot enviar les fotos a same@uecbarcelona.org

2009-01-29T07:40:00.006+01:00

La nostra amiga Laia ens informa que al gener es va iniciar el cicle de projeccions a la seu de la UEC de Barcelona, amb la projecció “The USA Trip”.

La cita és cada tercer divendres mes, es projectaran audiovisuals relacionats amb el món de la muntanya, sapigueu que a l’entrada hi haurà un pot per tal de contribuir en les despeses que comporti el cicle. Si teniu interès en poder exposar el vostre audiovisual poseu-vos en contacte a la secretaria de la nostra entitat.

Properes projeccions: Febrer: Sadsans (Marroc)

Març: Introducció a l’Índia per Berru

Abril: Mongolia per Guillem

Maig: Aconcagua per Jaume i Octavi

VIII Raid Torrelles - Guanyem una posició!!

2008-11-19T19:15:00.002+01:00

15 Novembre 2008: Són les sis del matí i em sona el despertador. Mentre la Núria remuga al meu costat, m'aixeco i em poso a esmorzar. Mai aconsegueixo empassar res abans d'un raid, però s'ha d'intentar. Gairebé una hora després rebo un misssatge: fan tard.
A les 7:20 l'Oriol, el meu company d'avui, com sempre per al Raid de Torrelles, arriba, amb la Natàlia, i marxem tots tres cap allà. Fa fred, però amb l'estrés de descarregar i vestir-nos per a la ocasió no ho notem massa. L'Oriol s'entreté amb la Natàlia i la seva parella, i això provoca les primeres tensions del dia.
Començarem al camp de futbol, on arribem tot just abans de la sortida. Som l'equip 3, i al costat nostre els del 2 comenten que no veuen enlloc el dorsal número 3... ja anem malament! Som allà mateix i ni ens veuen! Però comença la cursa, agafem el mapa i sortim -els primers en decidir-nos cap a on, com sempre- a buscar les primeres balises de la orientació a peu. A poc a poc ens distanciem dels equips que ens segueixen, però algun error, i el fet que sigui "score" fa que arribem els tercers a la segona etapa.
Sortim volant en bici, i a la primera pujada l'Oriol té les primeres rampes. Ara sí que anem malament: un parell de "chutes" i més aigua, i sembla que deixa de queixar-se, i arribem a un tram a peu, en què s'han de seguir unes cintes de plàstic, sense mapa. Els del Medilast, que són els únics que tenim al davant, ja l'estan acabant, i nosaltres sortim a tot drap... malament! Com cada any, se'ns atravessa aquesta etapa de les punyeteres cintes i les perdem a la primera de canvi. I no contents amb això, les reemprenem del revés, i arribem al rappel que hi ha en el tram per baix. És a dir, puja pel bosc, fes el rappel, i torna a pujar pel bosc per a acabar el tram totalment del revés. Els de la organització no paren de riure de nosaltres, i ens atrapen un parell d'equips que, avorrits ells, han fet el tram en el sentit correcte.
Altre cop sobre la bici tornen els "dolors" i no podem seguir el ritme dels "Ariprot", que ens avancen. Però en mig del no res els perdem, i arribem a l'avenc sols, per darrere sempre del Medilast, i allà ens prenem el nostre descans. Ara ja tinc gana i endrapo un parell d'entrepans, just després de demostrar que el gimnàs serveix d'alguna cosa, remuntant la corda de l'avenc amb una facilitat que no havia experimentat mai.
Després demostrem el nostre saber fer en bici, arrossegant-la amb molt d'estil muntanya amunt durant un llarguíssim quart d'hora. Una balisa rere l'altra, les trobem totes fins a arribar altre cop al pavelló de Torrelles, endolladíssims a la cursa.
Seguim segons (això sembla, perquè alguns equips fan els trams en ordre invers, però cap no sembla "perillós" per a la nostra posició), i fem un rappel abans de sortir a la segona etapa en bicicleta del raid. La farem en el sentit contrari del que sembla més natural, i encertem de ple... si no fos perquè anem justos per al tancament de control del pont tibetà. Malament altre cop! Sembla que ens haurem de saltar diverses balises si no volem fer tard, però tot i la "pàjara" (ara ja amb totes les lletres) que porta l'Oriol, serra les dents i aguanta les meves escridassades per a arribar gairebé màgicament a totes menys una. Ja tot era baixada fins al poble altre cop, i tornem a respirar.
A l'entrar al pavelló gairebé se'ns endú per davant una furgoneta, però seguim sencers, i ens posem les bambes. Som-hi Oriol! que ja s'acaba. Qui més ho haurà fet tot? Ni idea, però ens queden encara tres sorpreses. La primera, part del mapa és amagada, i a la plaça del poble hi ha aquesta part, amb les 6 balises que hi han posat. Nosaltres, llestos com som, portem paper i bolígraf, però algú ens diu que està prohibit. Què està prohibit exactament? Dur-ho? Copiar el mapa? Si ens en anem un carrer més enllà i dibuixem el que recordem també és il·legal? Bé, deixem-ho, perquè la memòria és el nostre fort, i, mentre altres equips passen repetidament a mirar el mapa, nosaltres en tenim prou amb una sola ullada per a trobar totes les balises. No valia la pena discutir-se.
La segona sorpresa: l'avantpenúltima balisa és al mig de la psicina. Hi arribo i m'hi llenço, enmig d'equips que no fan més que mirar-s'ho. La gent és massa fina. Òbviament, les dues balises que queden les faré amb les bambes xopes. És igual, només queden uns minuts.
I després de la última balisa, la última sopresa: la Núria ha arribat, i ens la trobem de camí cap al pavelló. Es posa a córrer al nostre costat, i mentre ella ens pregunta com ha anat, jo empento l'Oriol i ell li clava uns quants mocs (després dels quals ella entén que hauria d'esperar a arribar al pavelló per a preguntar). Entrem tots tres -la Núria en un discret segon pla- i entreguem la tarja. S'ha acabat! i només ens hem saltat una balisa!
Parlant amb la organització ens mirem qui més ho ha fet tot. Només els Medilast! Som segons? L'any passat ja vam al·lucinar amb un tercer lloc i ara serem segons?
Interminables les dues hores següents, esperem prenent una cervesa al bar del pavelló que ens preparin el sopar. Quin tiberi! Sempre és igual, i sempre senta igual de bé. Ha arribat el moment. Diuen l'ordre d'equips, des del 40 a l'1. Com als 40 principales. Només falta el Toni Aguilar. I no serem el més venut de la setmana només per una posició!
Felicitats Oriol! Ho has aconseguit. M'has aguantat, una vegada més, i això és el nostre premi.
Tornarem, i algun dia guanyarem...

6ª posició en el III Raid Ribagorçana

2008-05-25T19:16:00.003+02:00

Participants: Oni, Xavi i Eric (24 maig 2008)

Després de la primera victòria (en un open, sí, però ja ens havia animat prou) i amb la perspectiva de fer debutar la Judith amb nosaltres, la setmana abans del raid es presentava esperançadora. Fins dimecres, dia en què vam anar a patinar tot l’”equipo” junts, i la Judith es va luxar l’espatlla. No passa res, per això som cinc i l’Oni era allà, disposat a agafar el relleu i venir a patir amb el Xavi i amb mi.

Divendres, al Pont de Suert, no hi faltava ningú: a banda de nosaltres tres també hi eren la Judith i l’Oriol, així com també el Joan per a fer-nos d’assistència. Després d’una nit extremadament curta, dissabte a les 6h començava el raid...

A causa del mal temps la competició havia derivat en un duatló d’orientació, amb poca dificultat tècnica, però molt físic. No hi havia ni barrancs, ni patins, ni res de res que no fos córrer i anar en bici (i una petita escalada al final del dia).

La primera etapa del dia, encara amb frontals en els primers compassos, la començàvem el Xavi i l’Eric. Com sempre, descoordinats en ritme, així que mentre un volia córrer l’altre necessitava un ritme més constant. Comencem a tenir la sensació que mai no ens compenetrarem (mentre ens envaeix la boira i comença a pedregar), però un raid no acaba mai en la primera pujada. Per desgràcia, doncs a la primera baixada l’Eric posa en dubte la confiança que se li atorga en la orientació: perd mitja hora quan està al costat de la balisa per dubtes inútils. Un cop se’n refà segueixen i arriben (quina ràbia) a mitja hora dels primers al pavelló, on canvien i surten a córrer (amb l’Oni en comptes del Xavi) els desens –hi ha tretze equips...-.

L’etapa de córrer és per camins “turístics” de la zona, per la qual cosa la orientació no és problema, i és una prova absolutament física. Pensem que no recuperarem res, però l’Oni marca un bon ritme de pujada (just l’adequat per no rebentar-me, doncs no em trobo massa bé, però prou elevat per anar recuperant a poc a poc) i agafem un equip pel camí. Això ens anima, i volem a la baixada fins al control canvi. Hem recuperat una posició i tenim el gruix d’equips a uns 15 minuts.

Prova de foc per al Xavi: li transferim el mapa i tota la pressió del món. És l’única etapa que no faré, i s’ha d’encarregar d’arribar sense perdre’s en una etapa en bici en què es pot pedalar poc de pujada, a causa del terreny. Els dos “ridículs” fan una bona etapa, i segueixen recuperant temps al gruix d’equips del raid. Arriben junt amb els vuitens, i la resta (dels que pensem que podem atrapar) són només a 10 minuts!! L’Oni sembla que tregui el fetge per la boca, i per tant li oferim una passejada per la muntanya per a airejar-se (són només un parell de cims i tres horetes de córrer: li anirà bé, segur).

Total: dos minuts després de baixar-se de la bici, ja li hem canviat els mitjons i el calçat, li hem entaforat un jersei a la motxilla i corre muntanya amunt mentre li vaig donant menjar (ara li toca al Xavi descansar, jo he d’arribar fins al final del raid). S’empassa les barretes i es posa a córrer (bé, més aviat caminar, perquè realment puja molt això!). Veiem els vuitens i, fins i tot, els setens. La remuntada continúa, però ens costa un parell d’indecisions arribar a la primera balisa: al “Tuc”. Tots els bonys semblen iguals, i les carenes canvien molt poc d’orientació. L’altímetre fa el seu fet, i amb penes i treballs ens porta a la balisa. A tot això, els altres també dubten i nosaltres acabem abans. I ara ja veiem els sisens! Seguim amunt. Falten 500m de desnivell i a l’Oni de moment no li canvia la cara. Perseguim encara els sisens, però encara que se’ls vegi a prop, l’avantatge en temps és encara massa gran. Arribem dalt del cim apareix un mur davant nostre: qui construeix aquí dalt? Ningú. És la pujada cap a on anem nosaltres, que encara no som al cim. Una estona i uns improperis després sí que trobem la balisa i ens llencem pendent avall. Consensuem una ruta entre els dos i volem per la neu, els vessants, els boscos i, finalment, pel camí, per arribar a Durro enganxats als quarts!!!! Dos equips s’han quedat pel camí. Em canvio tan ràpid com puc, doncs el Xavi ja té el casc posat i està pujat a la bici.

A punt de sortir, però, s’adona que ha punxat (dues hores esperant-nos i se n’adona ara?!!?), la qual cosa em dóna un parell de valuosos minuts de descans mentre l’Oriol canvia la cambra. Ens llencem carretera avall, fem un bon tros de camí de l’aigua i comencem a pujar. Em sembla impossible. No arribaré mai a dalt. No em responen les cames, i no vaig ni a piles. El Xavi agafa paciència amb mi i els meus renecs i m’ajuda a superar la crisi. A poc a poc anem millorant i agafant ritme, i arribem al collet més animats. La baixada és un poema: cap dels dos no té frens, però tot i això arrisquem en cada corba. Més d’un ensurt i més improperis després arribem a Vilaller, on l’Oni ens espera amb la motxilla penjada. Últim dubte: jo no m’aguanto, però surto a córrer o cedeixo el testimoni al Xavi? Ell s’ofereix voluntariós, però no em convenç i em poso les bambes.

Probablement ho hagués fet bé (potser millor del que ho vaig fer jo després), però el gas de la remuntada es va acabant, i no em va semblar just passar-li la responsabilitat en aquest moment tan delicat. Equivocat o no, ell respecta la decisió (bé, decisió tampoc, doncs és una “no variació” dels plans inicials) i sortim a córrer amb l’Oni. La primera balisa la trobem bé, però a la segona ja no hi arribem tan de pressa. Bosc, corriolet, més bosc, camí fet per les vaques, esbarzers... Una línia elèctrica ens salva la vida i la seguim fins a un camí que ens porta cap a la balisa. Allà trobem dos equips que ens han enganxat (ja hem dit que s’acabava l’aire de remuntada) i anem amb ells fins la penúltima balisa. I un altre cop espectacle: no hi ha camí per a baixar, així que ens aventurem en un descens de 150 metres de desnivell pel mig del bosc. Trobar camí és impossible, així que aspirem a sortir-ne el més aviat possible, per on sigui. Mitja hora després som a la última balisa i comencem a córrer cap al pavelló: i comença la pluja torrencial. En menys de dos segons estem calats fins als ossos, i correm entre bassals d’aigua que ens arribem als turmells. Ja s’acaba, i arribem al pavelló del tot xops. Enfadats perquè no ens deixen escalar, anem a dutxar-nos.

El raid, si bé el resultat final potser no és per a tirar coets, ha estat prou divertit. Els dos “ridículs” hi estan d’acord, i contents carreguem els cotxes per a tornar a casa. Ells se’n van cap a Terrassa amb la Judith, mentre nosaltres deixem l’Oriol al Bruc (qui sap on anirà) i l’Esther (de l’Aupa Neska) a Mataró. Evidentment, mentre descarreguem les seves coses torna a ploure... Ens espera un diumenge de descansar i netejar roba!

**Menció especial als nostres "manetes" particulars, els treballadors en l'ombra, el suport sense els quals no tindríem el meravellós porta-mapes que tenim. Gràcies Toni, i gràcies Margot per la vostra paciència...**

III RAID BORGES - GARRIGUES La nostra primera victòria!!

2008-05-25T12:39:00.005+02:00

Participants: Xavi i Eric (10 de maig 2008)

Són les 4:45 i sona el despertador. Fora és de nit i tothom dorm. No hi ha temps per a deixar sonar el segon despertador (el de reserva, el de “5 minutets més....”). El cotxe ja està ple: btt, roba, casc, més roba, barretes, més roba, brúixola, més roba, motxilla, més roba,... ah! Em falten els camelbaks! Els omplo d’aigua abans de ficar-los a la motxilla, la fico al cotxe i surto. Ara ja són les 4:58, una hora molt més digna...

Arribo a Terrassa a les 5:39 - sembla que mai hagi sortit del llit – i segueixo les vies de la RENFE fins a l’estació. Plou. Ha plogut tota la nit, i no sembla que vulgui parar. El Xavi fica totes les seves coses al cotxe i hi puja, amb cara de no haver dormit més de 3 hores. L’Alba també ha aportat el seu granet de sorra despertant-lo de matinada. No passa res, per la dona el que sigui.

Arribem a Les Borges Blanques. 7:30 i no sabem on és el coi d’escola on és la recepció de corredors. Un simpatiquíssim lleidatà ens ho indica, i arribem amb temps de no estressar-nos amb el briefing i tota la pesca. Encara plou. Descarreguem totes les coses del cotxe. Ens posem els impermeables sota el dorsal (tothom), perquè ningú no espera haver-se’l de treure en tot el dia. No ens equivoquem, doncs amb més o menys intensitat, ens mullarem durant tot el raid.

9:00 primera prova, fora de raid, només per guanyar un pernil. Es tracta de córrer amb el company a coll i be, córrer amb el company al costat, saltar amb el company dins d’un sac, i rebentar un globus amb el cul (globus que has de dur durant tot el recorregut). Pregunto al Xavi quant pesa, i sense contestar quant peso jo em pujo directament a la seva esquena. Són uns 20kg de diferència. Ell no sembla ni saber si ja m’he pujat o no. Comencem, i en baixar en el punt indicat ens descoordinem i rodolo per terra. Tothom va net, però jo ja vaig ple de fang. A més se’ns rebenta el globus abans de fer la meitat del recorregut. De 38 equips n’arriben 2 amb el globus sense rebentar. Els primers s’enduen el pernil. I anem cap a l’escola altre cop per donar la sortida de veritat.

9:30 i se surt en massa. Cronoescalada cap als Bessons. Carretera secundària i pista ampla, i em fico en el pilot que encapçala la cursa. En Xavi, que m’odia profundament a les sortides, es queda una mica, i em despenjo per a esperar-lo. Som un equip. Ell però ho passa malament. Necessita més calma al principi, i jo no la hi sé donar. Surto com si m’empaités el diable, i ho haurem de millorar. Tot i això ell es va posant a to, i arribem a dalt en cua del pilot que havíem abandonat, ja molt estirat. Al darrere, però, un munt d’equips ja han quedat despenjats. Som uns 12 equips, i per arribar al cim hem d’arrossegar les bicicletes, que s’omplen de fang i deixen de rodar. Les carreguem a l’esquena, però pesen una tona amb el fang que han acumulat! Jo soc dels primers en agafar-la a coll, i per això pesa menys. Avanço pel camí, arribant el tercer a dalt. Els altres dos esperen el company, però jo em llanço avall altre cop per a ajudar el meu. El Xavi m’ho agraeix cedint-me la bici, que li pujo encantat. Som a dalt, primera balisa, i tornem a carregar la bici per a arribar al primer canvi. Posem-nos les bambes, toca orientació “score” (no importa l’ordre en què marquis les balises).

Sortim com gairebé tothom. Les balises semblen posades en ordre numèric (això sempre et fa desconfiar en una etapa “score”), i fem la 2, la 3, la 4... i em ve una idea al cap. No els guanyarem per força (sempre és el mateix), així que hem d’apostar per alguna altra cosa: i entre la 4 i la 5 intercalem les balises 13 i 14. Ja tenim l’avantatge al sarró, perquè la 5 està una mica amagada, però la trobem a la primera i en sortim veient els que anaven amb nosaltres (però ara ja tenim 2 balises més que ells!). Camp a través, fang, sembrats, més fang, carenes, més fang, camins, moltíssim més fang. Els bessons i els quàdriceps es queixen. Portem quilos de fang enganxats a les bambes. Però ens anem acostant als que portàvem al davant. En arribar a la 12 ja els tenim, però ells van a fer la 13 i la 14 mentre nosaltres ja podem anar a les dues últimes i tornar a agafar les bicicletes.

Som primers, ens canviem, traiem el fang de les sabates i les fiquem a la motxilla. En Xavi renega. Jo no, però no per falta de ganes. Bicis a coll, i aquesta etapa l’han escurçat. Anirem cap a la carretera i directes a Castelldans. Era massa tant fang per a fer l’etapa sencera. No canviem per por de trencar els canvis, i la carretera i la pluja ens ajuden a netejar una mica tot plegat. Comencem a poder canviar, i arribem al poble. Orientació urbana, agafem el mapa i sortim corrent, amb el Xavi ja més calmat. M’ajuda molt quan està serè, doncs jo també em prenc les coses amb més filosofia. L’etapa és curteta, ha deixat de ploure i fa vent, i tot ens ajuda a tornar ben de pressa al control canvi, i veure que ja hi ha tres equips més corrent pel poble. No sabem qui són, però sí que tenim 15 minutets de marge. És suficient?

El pànic escènic ens embarga, i l’inici de la següent etapa de bici ens destrossa la moral. La cadena del Xavi s’encasta en un racó impossible del quadre, i hem de desmuntar la roda per a treure-la. No ha passat res, però la meva comença a enganxar-se al plat petit. Descartat; aniré amb el plat mitjà la resta de la pujada. Tot sembla indicar que ens atraparan, fins que ens adonem que els del darrere també es trobaran el fang. De fet, se’n trobaran més (si és possible) perquè ha començat a ploure amb moltíssimes ganes. Jo no veig el mapa, perquè el fang cobreix el portamapes (que s’ha trencat en l’anterior etapa), i el mapa a dins veig com es comença a desfer. No vull ni pensar com estarà quan l’intenti girar per la segona meitat de l’etapa. Millor ni plantejar-s’ho. Arrosseguem la bici, ens la carreguem a coll. Gairebé de tot menys pedalejar. L’últim tram, després de canviar el mapa que, sorprenentment, encara aguanta tot i estar totalment xop, ens permet tornar a pujar a la bici. És més pla, i ens tornem a escalfar arribant a Les Borges Blanques.

El Víctor (l’organitzador) no es creu que ho haguem fet tot. Tan ràpid anàvem? O potser no tenim fama de ser massa bons. Tant se val, sí que ho hem fet tot, i sortim corrent per a fer l’últim tram. Correm, ens arrosseguem per dins d’una canonada, correm, marquem, correm, marquem, intentem seguir corrent (el fred i el cansament cada cop ens ho fa més difícil). Ja queda poc. Veiem l’escola altre cop, ara ja hi arribem per quedar-nos-hi. S’ha acabat el temps de cursa, però no el raid. Queden les proves especials: escalada, rappel, tir amb arc i “tir de bicicleta”.

Són les 15:02. Ens haurem d’esperar, perquè encara no està muntat. És el que té arribar primers. Com que ja no s’ha de córrer aprofitem per a dutxar-nos i menjar una mica (el dinar amb carn a la brasa és meravellós) i esperem a que preparin les proves. 27 minuts respecte al segon no ens dónen cap confiança. Les bonificacions de les proves especials són grans, i no som asos en cap d’elles.

16:35 i ara sí, ja estan preparades. El Xavi, escalador oficial de l’equip, està massa fred per a posar-s’hi, i m’agraeix efusivament que m’ofereixi a substituir-lo. Escullo un 5è per assegurar, però el faig massa ràpid, i em sento immens. Em deixen una segona oportunitat i aposto pel 5è+. Pateixo una mica més (sobretot per l’aigua que inunda totes les preses) però me’n surto. El màxim és un 6è, així que, com a molt, ens trauran 3 minuts en aquesta prova. El tir amb arc, però, és un altre cantar: aquí ens podrien treure 24 minuts... n’haurem d’aprendre, perquè és un risc massa elevat. Falta el “tir de bicicleta”. Si és la nostra ens neguem (tot i que avui no ens ha ajudat gaire), però per sort són un parell de bicicletes velles. El Xavi sembla l’increïble Hulk, i la llença més enllà de la zona de bonificació. Jo faig el meu paper i em conformo amb la meitat. Aquí ens poden treure 2 minuts. Si sumeu veureu que en fan 29. No es pot estar mai tranquil.

17:15 i toca esperar. Els polítics venen a les 20h, així que no podem fer l’entrega de premis abans. Menys de la meitat d’equips ens quedem asseguts, xerrant, esperant. Coneixem una parella de Vilassar molt macos (unes bèsties també), que ens amenitzen una mica les hores.

20:30 i els polítics confirmen que no vindran (...) així que comencem sense ells: passi de fotografies (això no ho podia fer abans senyor fotògraf?!?!) i entreguen els premis. És impressionant esperar a l’últim, el més important. Aquest cop és per a nosaltres. No estem nerviosos, ja sabem que hem guanyat (per 16 minuts). Esperem, en la més dolça espera d’una entrega de trofeus. I arriba el moment: el Víctor i el seu pare ens entreguen (enmig d’altres regalets) el primer premi. L’abraço. Al meu costat, el Xavi, el nostre corredor talismà, també.

Són ja les 21:07, i el Xavi té un sopar a Terrassa a les 21:30. No arribem, així que sortim corrent abans del sorteig de material. Ell truca per dir que arriba tard, i la Judith, la crack encoberta de l’equip perquè encara no ha debutat, em convida a sopar. No podrà ser, és massa tard.

22:37 i deixo el Xavi a casa seva. 23:24 i arribo a la meva. Ma mare i la gossa em saluden. Queda el pitjor: descarregar, rentar la bici, treure la roba, sabates, material fastigós de dins les bosses. Per cert, encara plou. I suplicar mon tiet perquè m’arregli el portamapes. El necessito pel dia 24 al Ribagorçana. Ara hi arribem amb la moral ben alta...

Raid Infernal GARRIGUENC

2008-04-16T21:50:00.005+02:00

Dissabte 12 d’abril de 2008: el debut de l’Argi com a raider.

El matí es presenta perfecte: fa sol, há plogut fa poc, però no sembla que haguem de tenir problemes amb el temps. Bé, amb el dels núvols no, però amb el dels minuts sí que en tenim: arribem a La Garriga amb només 5 minuts per a preparar-nos, que ens donin dorsals i comenci el briefing. Ens trobem a mitja cursa del Bassiero, aquesta gent fan de tot!!!

A mi m’agrada anar amb temps, i aquest estrés no es bo. Ens deixem un dels “gores”, les piruletes i la càmara de recanvi de l’Argi. Es pot demanar més? Haurem d’esperar-nos un parell d’horetes…

El raid comença amb una etapa en patins. Bé, jo més aviat diria un quart d’etapa en patins. M’estic més estona a posar-me els patins que patinant en sí (i no, no he trigat gaire a posar-me’ls), i quan arribo es produeix el moment estelar de la jornada: li dono el relleu a l’Argi, que oficialment debuta amb el UEC Barcelona. Ho fa molt bé (els escassos 40 segons que li dura el recorregut en patins – per favor, per complir amb l’expedient no es fan proves…) i sortim en bici. Un inici de presa de contacte: mai hem anat en bici junts, i no ens coneixem gens. Ella va collada i jo no sé agafar el ritme. A més hi ha sequera i el Tibet està ocupat per la Xina: el món és un desastre!

Ens dura l’empanada uns 10 minuts de ser avançats per infinitat d’equips. És el que trigo a proposar-li la segona gran novetat del raid: la corretja de la Lana. La porto lligada a la bici, i l’enganxem al manillar de l’Argi, que aguanta dignament ser arrossegada a les primeres de canvi. Ens coneixerà tothom, doncs cada equip que passem ens diu alguna cosa (normalment és un original “jo també vull”), i en són uns quants, doncs arribem a dalt en una meritòria desena posició. Tots dos ho estem donant tot, i els resultats salten a la vista.

Però comença l’etapa de córrer (per oblidar). Ja de bon principi escollim el camí llarg i amb desnivell (si s’ha de fer, es fa bé) i baixem el que semblen 4000 metres de desnivell (no sembla possible ja que no hem sortit de Catalunya) per a després pujar-los. Però com ens sentim inmensos, decidim pujar-los dos cops (el primer per la muntanya equivocada) i així donem peixet a tothom! Fora bromes, és duríssim perdre una hora en aquests errors, i ja feia anys que no ens passava. Ara ja no ho podrem dir. El que sí podrem dir és que ens ha costat uns 20 segons posar-nos en marxa altre cop (20 segons en què hem pensat en retirades, tancaments de control i pèrdues de posicions): l’objectiu ha canviat: acabem-lo i prou.

Tornem al bon camí i pugem fins al Tagamanent (pujant un parell de turons abans – només en calia un però ja hem dit que estem generosos avui), on ens trobem amb part de l’Aupa Neska. Aquestes noies són a tot arreu (a més porten diversos equips i se les veu encara més) i sento que m’he colat en un raid femení (no em queixaré tampoc, que totes són prou simpàtiques!).

El cas és que comencem la baixada després de marcat la última balisa del tram a peu, saltant de pedra en pedra i demostrant el que hem après en anys a la UEC (jo també demostro com estampar-se contra el terra sense despentinar-se). I arribem al control canvi on ens espera l’Albert per fer de “forofo” i donar-nos una mica d’ànims.

Els necessitem, perquè la bici comença amb una pujada llarguíssima (són només 200 metres de desnivell però estem a punt de treure els peus de gat) fins a un turonet. Després recital de la nova raider: hi haurà gent que no s’ho creurà, però no havia baixat MAI una trialera en bici. I la molt cabrona enganxada al meu darrere pressionant (per què anem tan lents?): aquesta noia té futur... esperem que no ens la robin!

I amb tant recital d’ella jo m’havia d’apuntar una mica a la festa: baixem sense problemes fins a la orientació, on realment ensumo les balises (hi ha moments en què la sort et somriu si hi poses una mica de part teva) i ens plantem a l’últim tram (per dir-ho d’alguna manera) amb bici. Només cal travessar La Garriga, i ho fem volant amb la corretja altre cop. Les cames m’insulten repetidament mentre l’Argi posa cara de velocitat. Arribem amb bon sabor de boca, però no ha estat suficient per compensar l’error garrafal que he tingut en la cursa a peu. Ah! M’oblidava de la meravellosa idea de fer-nos tirar triples amb pilota medicinal de 5 quilos: impagable... Sort que tot el Ridicul X-trem ens anima en la nostra desgràcia (què macos són aquestes parelles) i posem la ment en el Campionat de Catalunya al Garraf d’aquí a dues setmanes.

En definitiva, abans de res: felicitats Argi. Aguantar-me sis horetes no ho fa qualsevol, i si vols el futur d’aquest esport és teu. I (per mi mateix): Eric fes el favor de no perdre’t, perquè estar fluixets i apostar per fer els menys quilòmetres possibles no és compatible amb encigalades d’aquest nivell...

[Dinovens per un primer raid de l’Argi i una encigalada de campionat, no està tan malament...]

Raid Fred 2008

2008-02-26T15:35:00.014+01:00

Fot tres anys que no hi participàvem, i li teníem ganes: el 3r. lloc al Raid de Torrelles i el nou fixatge mediàtic del Xavi Inglès prometia.

El nostre equip s’anomena “UEC Barcelona Ridícul X-trem” (tenim l’assessor d’imatge de vacances, ja ho sé), i som l’Èric en Xavi i un servidor (Oriol), En Xavi es desvirga en el tema raids i diu que li tremolen les cames. Jo el veig prou sencer.

Divendres a les 22.00 fotem el brífing (o com s’escrigui) i ens diuen que farem una prova per determinar l’ordre de sortida: una volta a un circuit amb un engendru mogut per tracció animal (nosaltres). Els menys matiners es fan el locu per poder sortir tard.

A les 8.00 ja tothom està a punt pel primer tram: BTT (amb escalada i tir amb arc pel mig). Corren l’Èric i en Xavi. Surten a les 8.15. La cosa va bé, al següent tram arriben segons a 20 minuts dels primers tot i una mini encigalada. Al tir amb arc amb prou feines han tocat la diana.

Sortim corrents l’Èric i jo. En poc temps ens encigalem, “per aquí” diu l’Èric i comencem a grimpar sense corda ni res. L’Èric de poc es mata en plan “Maximo riesgo” (la peli aquella del Stallone). Arribem a un tram urbà amb una foto aèria com a guia. El poble ha crescut, i la foto no s’assembla en res, els descampats ara son xalets adossats. Tot i així arribem llepant el cul als primers. Ens fan una prova de punteria i no n’encertem cap.

A les transicions l’Èric ja comença a dar pel cul i a atossigar al personal: ens vesteix, ens calça i ens alimenta per que en Xavi i jo sortim cagant llets. Ho aconseguim i sortim els primers en BTT. Jo porto el mapa (ai que ens perdrem!!!!). Fem una cronoescalada de 2,5 Km on jo trec el fetge i arribo mort, tot i així encara conservem el 2n.

L’Èric i en Xavi es calcen les bambes i carden el camp corrents. Son bons aquests dos, arriben primers. En Xavi diu que està fos, li fot mal el genoll i no pot més, però que s’ho està passant teta (molt bé noi, aquest és l’esperit!!!).

Sortim en BTT l’Èric i jo, enseguida rodem en bici camp a través. Cames esgarrinxades pels esbarzers i sang a dojo. Tornem enrere i ens ajuntem amb un altre equip. Trobem el camí bo després de carregar la bici un bon tros.

Arribem a un tram on ens fan fotre una prova d’orientació a cadascú per individual. Jo em perdo, les balisses estan per terra quan havien d'estar penjades d'un arbre. M’agafa la marranada i escridasso a una noia de l’organització. He trigat hora i mitja a fer el que els altres han fet en 30 minuts. Ara som quarts.

Fem tram en bici el Xavi i jo. L’Èric diu que tirem pel dret i baixem camp a traves. Evidentment no li fotem ni cas i anem pel caminet. Ens encigalem i apareixem a una casa que no surt al mapa, pillem un camí i que sigui el que Deu nostrusenyor vulgui. Arribem a bon camí (olé!!!) ens fan creuar un embassament amb una balsa pròpia de Cuba. Ho aconseguim i ens diuen que encara anem quarts. A tot drap cap a l’últim tram de dissabte.

Arribem i en Xavi va coix, com que soc bona persona corro per ell l’últim tram, bé de fet no corro, camino arrossegat per l’Èric i enganxat a la seva motxilla (com els nens de pàrvuls que van d’excursió). Ens fan baixar a un pou de glaç i tornar a sortir-ne remuntant una corda. Ja és de nit. Ostiaputa, els frontals ultralleugers que portem no il·luminen una merda, tot i així l’Èric sembla que ensumi les balises. Arribem a Castellterçol a les 19.30. Portem 11 hores 15 minuts corrents pel mon. Jo em foto 7 donuts, un llibret de llom i tortel·linis a dojo. Dutxa i massatge, al Xavi li fot el genoll a puestu un osteòpata que es fot un tip de remenar cames. Una hora més tard sopem tots els que hem arribat (n’hi ha de perduts per la muntanya encara).

Dissabte hem acabat quarts a 25 minuts dels tercers (que els atrapem!!!) i a 11 dels cinquens (que ens atrapen!!!)

Diumenge a les vuit tornem-hi. Comencem amb la clàssica cursa de sacs i cap a la BTT tots tres. Enseguida ens diuen que anem segons, però tenim els que ens empaiten a la classificació just darrera. Acabem la BTT i l’Èric ja torna a dar pel cul per que m’afanyi a sortir a correr amb ell.

Fem una prova de tir amb javelina i l’Èric demostra que ha fet atletisme enviant-la per que ens bonifiquin 4 minuts (tot deu bonifica 8-10 minuts). Macro encigalada posterior, altre cop camp a traves i les cames trinxades. Trobem el camí bo, on fot anys que no hi passen ni els senglars. Mes endavant ens trobem els rivals, estan més perduts que naltrus i s'han deixat una balisa. Putamare!!!! Pugem un turonet que a mi em sembla l’Everest, jo ja no m’hi veig i l’Èric m’arrossega de nou. Arribem el control i ens diuen que dos han de fer la següent secció en BTT (Xavi i Èric) mentre jo baixo al poble amb el cotxe, pillo la bici i pujo a una ermita que està a tomar pel cul. La noia que he escridassat el dia abans em diu que m’afanyi que vaig just de temps.

Pujo amb la bici més mort que viu. A l’Ermita som 4 gats. Fa fred. Fa molt fred!!!!. M’estic glaçant i em foto la manta tèrmica i un anorac que em deixa una de la Creu Roja. Venen els primers una hora més tard de la meva arribada (em cago en la noia de l’organització, tantes presses!!!!). Vint minuts després arriben l’Èric i en Xavi i jo ja tinc ganes de correr per entrar en calor, fot hora i mitja que m'estic parat vestit de curt dalt de l'ermita.

Sortim els tres per fer un ràpel, foto de rigor a mitja baixada i altre copa l’ermita. Tot deu amb mantes tèrmiques glaçats. Agafem les bicis (ara tot es baixada!!!!) i tots tres cap avall!! Un parell d’encigaladetes de rigor (camins que no surten al mapa, aquests de l’editorial Piolet s’han lluït), pont tibant-te (prova mítica també).

Arribem al poble, jo no m’hi veig i encara queda l’orientació urbana. Sortim els tres. En Xavi ha fet un pacte amb el genoll: ell no es queixa i el genoll no li farà mal fins dilluns. L’Èric em torna a arrossegar, però com que soc tímid si hi ha gent em deixo anar. El torracollons de l’Èric em diu que corri, jo no l’engego per que no tinc forces. Arribem per fi a la meta, son les 16.35. M’estiro a terra em trec el casc i la gossa de l’Èric em comença a llepar la cara i a mossegar la roba (que mona). L’organització ens diu que només els primers i nosaltres hem fet tot el recorregut de diumenge. Sabem que ni els segons ni els tercers ho han fet tot i per tant penalitzen, o sigui que segur que em fet podi, però no sabem quina posició.

Dutxa i dinar. La noia que vaig escridassar, com que me la te jurada (encara), em fot una safata de mandonguilles per sobre. Em torno a canviar.

Entrega de trofeus. Diuen el tercer. No som nosaltres. Repeteixo: NO SOM NOSALTRES!!!!!! Ens abracem, riem, emoció, intriga, dolor de barriga, no ens ho creiem. Ara si, diuen el segon classificat: UEC BARCELONA RIDÍCUL X-TREM!!!!
Pugem, agafem el trofeu, l’agafo fort no me’l prenguin. Petons a la noia que ens els dona (no és la de les mandonguilles, però també l’hauria petonejat). Fotos, cava, la gent s’aparta que no els esquitxem, calla! Que es brut reserva!!! Cap a casa que aquest ha de ser bo. Ara ja busquem patrocinador, que equip ja el tenim. Menció mooooooolt especial al GRANDÍSSIM Joan Pons, per aguantar-nos a tots (especialment a l’Èric) i tenir-nos la robeta i l’avituallament a punt a cada control. Que mitja copa és seva.

A en Xavi ja li em promès que el proper raid ens perdrem una mica més, que si no es mal acostuma, que això de fer podi el primer dia no es bo.

Esquí de Muntanya. Pic de la Mina (2.683 m.)

2008-02-11T13:24:00.002+01:00

20 de gener, Pic el la Mina (2.683 m.) - Albert, Jordi i Quim.

Ens llevem d'hora el diumange i pugem cap a Puigcerdà. Volem fer alguna cosa d'esquí de muntanya ja que ja estem farts de pagar a les pistes per esquiar sobre mala neu i sembla que encara podrem fer-lo. El cap de setmana anterior ja vàrem estar esquiant a Porté i semblava que es podria pujar. Arribem a Porté i hi ha menys neu que el cap de setmana anterior i comencem pel costat de la pista. Al arribar a la carena veiem que encara podrem arribar al coll de pala en pala sense treure'ns els esquís. Una mica gelat al final però arribem sense problemes al coll. D'allà fins el cim a poteta, amb compte perque està una mica glaçat. Mirem el paissatge sense fotos ja que hem oblidat la càmara a casa i cap avall. Al cool ens tornem a posar els esquís i vigilant una mica podem baixar sense tocar pedres. Agafem una de les pales que ens porta cap a l'estació d'esquí i tenim una mica de neu crosta i transformada allà on fa estona que toca el sol. La baixada final per les pistes i cap a casa. La veritat que al final va estar millor del que ens esperàvem quan vàrem arribar a Porté però clar que una mica decepcionant. Esperem que la cosa millori a mida que avanci la temporada.

Esquí a les Angles

2007-12-10T23:44:00.000+01:00

2 de desembre, Les Angles - Andreu, Lluís, Jordi V, Jordi B, Greta, Eli, Montse, Guillem i Quim.

És el primer dia de la temporada i com que no hi ha massa neu al pirineu català decidim anar a estrenar la temporada a Les Angles, a la Cerdanya francesa, on tenen "7 pistes" amb neu de canons. El dia és assoleiat i la qualitat de la neu és molt bona per ser artificial.

BTT pel Port del Comte

2007-11-22T23:17:00.000+01:00

18 de Novembre, Port del Comte - Montse i Quim

Deixem el cotxe al Coll de Jou (carretera de Sant Llorenç de Morunys al Port del Comte) i pugem per la pista que porta cap els Prats de Bassies. És un dia fred però molt assoleiat. Mentre pugem per la pista tenim unes boniques vistes de Montserrat, Sant Llorenç de Morunys, el Montseny, la Serra de Busa...

És una pista bastant pegregosa que va pujant amb algun pendent fort. Al arribar als parts de Bassies passem per davant del refugi de la Bòfia, ara mig en runes.

És un pla molt gran d'on surt el camí que porta cap el Padró dels Quatre Batlles i que deixem a l'esquerra. Al final del pla hi ha el coll del llop d'on veiem la Serra del Cadí i les puntes del Pedraforca.

Comencem a descendre per la pista i anem vorejant l'estació d'esquí per la part de dalt passant epl Forat de la Bòfia, de 30 m de profunditat i on anys enrera sempre hi ahvia neu o gel del que no queda res. En una de les pistes per les que baixem hi ha neu de canons i hi baixem per sobra la neu, sens una experència molt especial fins que el Quim rellisca i cau aball fins que es pot aturar. Seguim baixant pel costat e la pista, ara fora de la neu.

Arribem al capdamunt de la pista del Prat Donador on prenem una pista que ens porta altre cop cap el Coll de Jou sense haver de tocar la carretera esfaltada passant per la Roca de Querol. Aquí la pista comença a baixar amb algun pendent fort i molt pedregós fins que arribem la punt d'on haviem sortit, el coll de Jou.

És un recorregut molt maco completament ciclable de 20 Km amb uns 760 m de desnivell acumulat que es pot fer amb unes 4 hores.

Cresta del Sol

2007-11-21T19:00:00.000+01:00

17 de novembre, Cresta del Sol, Sant Llorenç de Morunys - Bernat, Miguel Angel, Maria, Alex, Elsa, Albert, Marc, Montse i Quim.

Hem quedat a les 7 del matí al Passeig de Gràcia amb Córcega. Fot un fred de collons. Ens distribuim entre els cotxes i sortim per la Meridiana direcció Sant Llorens de Morunys per Manresa i Solsona. Quedem per esmorçar en un bar molt gran que hi ha a la carretera davant de l'entrada al Monestir de Sant Llorenç. Un cop esmorçats anem a veure el càmping per si tenen lloc. Al final dormirem en uns bungalows que tenen bona pinta. Un cop organitzats anem cap a fer la cresta del Sol. Deixem els cotxes en una corva, passat un túnel, a uns pocs kilómetres per la carretera de Sant Llorenç a Solsona.

Per arribar al començament de la cresta cal una aproximació de pujar i baixar d'una mitja hora. La cresta és aerea i fàcil (es pot anar caminant durant molts trams). També hi ha tres trams que s'han de superar escalant (3er-4t) al principi i dos al final de 4t+.
La baixada és molt distreta: dreta, herbosa i descomposta. Fins i tot trobareu com una mena de ferrada al final molt cutre. El camí no està molt marcat i s'ha d'anar en compte per no perdre's. A nosaltres s'ens va fer tard i vàrem fer bona part de la baixada de nit.

VII Raid de Torrelles

2007-11-19T20:01:00.000+01:00

Dissabte 10 de novembre, Torrelles de Llobregat - Èric Pons i Oriol Draper.

Son les 8 del matí a Torrelles (collons quin fred!) i l’Eric i jo ja fa dues horetes que ens hem llevat. L’Eric em comenta com n’està d’enamorat de la seva bici. Fem números: 40 equips de 2 membres (altrament dites parelles, de fet), no està malament. Primera pífia durant la revisió de material: ens falten dues bagues i dos mosquetons. L’organització fa la vista grossa i no ens diuen res. Son les 9 i donen el tret de sortida: un, dos, tres, JA! Correm uns 50 metres per agafar els mapes i comença la festa. La primera etapa (de córrer a peu) és score (no importa l’ordre de les balises) i ja em teniu a mi seguint l’Eric que surt disparat dels primers (que no veníem a fer-lo tranquil·lament?). El cas és que als 40 equips enseguida en perdem el rastre i només de tant en tant ens anem creuant amb gent amb el peto groc. Ens esgarrinxem les cames (coi d’esbarzers!) i jo em foto la primera llet del dia davant d’un equip femení (maques elles), m’aixeco i acte seguit em foto la segona llet sense temps ni d’aixecar el cap. “Estic bé”, crido. Coses de la vida arribem els primers del primer sector (l’emoció m’embriaga!) i sortim cagant llets per fer el sector de bici quan tot just han arribat els segons.

Ens enfilem muntanya amunt (encara no he fet cap Raid on es comenci de baixada). Primera encigalada, no passa res, tornem al bon camí, però ja ens han adelantat els del Lleida X-team (aquest corren la Copa del Mon i tenen les cames més amples que tot el cos de l’Eric, o sigui que segur que ja no els tornem a veure fins la dutxa). Una mica més endavant ens atrapen els del Costa Daurada, que com que son equip mixta tenen bonificació del 5% del temps. Se’ns enganxen al cul com lapes, d’això se’n diu estratègia: no ens adelanten i així nosaltres els guiem, i com que ells bonifiquen segur que ens guanyen. A la primera trialera l’Eric però, demostra tot el que ha aprés al SAME MOLA i deixem als Costa Daurada enrere. A mitja trialera em foto la tercera (i última) llet del dia. L’Eric que no vol ser menys també acaba abraçat a un arbre.

Arribem a un avenc on hem de fer una etapa de cordes, ens paren el temps i ens posem a la cua. Fa falta un “su turno”. Que no anàvem segons? D’on collons ha sortit aquesta gent? La noia del Costa Daurada treu el mal geni per que es veu que la gent no fa les balises en ordre (aquesta etapa era lineal) i per això hi ha cua. Com que no volem que s’enfadi més li cedim el lloc (som cavallerosos) i quan acaben piren cagant llets. Amb l’Eric fem temps per que sabem que els atraparem (som uns sobrats, i que?). Ens fem una sessió de fotos amb la fotògrafa, molt simpàtica ella (i prou).

Agafem la bici i deseguida atrapem els del Costa Daurada, els adelantem i arribem a un sector estupendu on hem de fer una patejada terrible pel mig d’urbanitzacions, tir amb arc, patejar més fins fer un ràpel superchulo segons l’organització (guarro de collons segons nosaltres), patejar una bona estona per una riera (allà a Torrelles dels desaigües en diuen rieres, guarro també) i fer un pont tibetà.

El camí estava senyalitzat amb unes cintetes blanques força mal posades i ens varem perdre cosa que els del Costa Daurada van aprofitar per adelantar-nos de nou.
Tornem a pillar la bici per arribar a Torrelles on ens espera l’orientació urbana. Ens tornen a fer passar per un desaigua guarru i on jo soc incapaç de veure una balisa que tinc davant dels morros (haig de canviar la pila al frontal). Ens fan remuntar unes cordes (ara li toca a l’Eric, que mica en mica es va transformant en el Barrufet rondinaire) i un últim esforç per voltar per tot Torrelles (com ha crescut des del primer Raid!) mentre l’Eric (ja acabada la seva metamorfosi de Barrufet rondinaire) em va dient que “com quedem quarts per 15 segons ja veuràs” i jo que ja no m’hi veig faig un últim esprint per arribar a la prova sorpresa: tallar un tronc amb una serra! Pur tràmit! Amb les mans i els braços atontats creuem l’arribada: Si senyor!!!! Som 3rs!!!

Eric i Oriol Tercers al VII Raid de Torrelles

2007-11-13T19:39:00.000+01:00

Dissabte 10 de novembre, VII Raid de Torrellles - Oriol Draper i Èric Pons.

Un equip de la UEC de Barcelona, format per l'Oriol i l'Eric vàrem particirpar al VII Raid de Torrelles. Al finalitzar la primera etapa d'apeu anavem primers però al final vàren acabar tercers. Aquí teniu una foto arribant a la primera etapa.

FELICITATS!!!!!!

Trobada SAME MOLA als Estrets d'Arnes (Ports de Beseit)

2007-11-01T10:48:00.000+01:00

27 i 28 d'otubre, Estrets d'Arnes (Ports de Beseit) - Jordi Videllet, Jordi Bigorra, Miquel, Joan, Guillem Creixells, Andreu, Mònica, Gil, Guillem de Castro, Èric, Roger, Espe, Montse i Quim.

Dissabte 27
Sortim ben d'hora de Barcelona plovisquejant i a mida que ens acostem a la Terra Alta el temps no millora gaire. Hem quedat a Corbera, on el Jordi Videllet hi té casa. La idea era anar a dormir a la zona d'acampada que hi ha als Estrets, però com que el temps no està gaire clar, que la casa està buïda i que no som gaires, decidim que ens quedarem a dormir a Corbera d'Ebre. Deixem el menjar, sacs de dormir i alguna cosa més, i aprofitant que sembla que surt una mica el sol anem a treure el cap cap els Estrets.
Quan arribem al parking per entrar als Estrets ja no plou i sembla que s'obre el dia. La paret està bastant seca i el terra també. Així que decidim anar a fer activitat. El Miquel, la Mònica, el Gil i l'Andreu s'en van a fer totxos al sector dels Estrets del Sol. El Joan i el Guillem Creixells, més agoserats, proven sort amb la via Ítaca, a les Moles del Don.

Els cliclistes, l'Èric, el Jordi Videllet, el Jordi Bigorra, El Guillem de Castro, la Montse i el Quim monten les bicis i s'en van a fer una volta pujant per la carretera fins la zona de Picnic de la Franqueta, per pujar després cap el Coll del Llop.

De tornada varen baixar per una fàcil trialera que porta fins la Franqueta una altra vegada, on prenen el camí que baixa per la dreta del riu dels estrets fins arribar al sector del Sol on hi ha part dels companys escaladors.

Ens retrobem tots i anem a Corbera a preparar el sopar. La casa té a les golfes una sala gran amb llar de foc on amb una mica de llenya i carbó que han pujat el Roger i l'Espe fem una bona carn a la brasa. Després de sopar, una mica de festa, ja que és el Same Mola i a dormir.

Diumenge 28
El dia es lleva ben assoleiat, així que amb forces ganes tornem cap els Estrets per fer més activitat. Avui els escaladors decideixen anar a fer vies més llargues a les Moles del Don. El Joan, el Jordi Bigorra i el Guillem Creixells decideixen fer l'atractiu Diedre de la Sam Belluga, el Miquel i el Gil s'enfilen per l'Anarcoma que segueix les plaques que s'extenen a la dreta, i el Roger, l'Espe, la Mònica i l'Andreu pujen en dues cordades la Tintín.

En acabat, el Gil i el Miquel realitzen un parell de bons encadenaments als Estrets del Riu.
Per una altra banda, el ciclistes, els mateixos d'ahir menys el Jordi Bigorra que ha decidit anar a escalar, decideixen fer un itinerari que els portarà des de la Franqueta, seguint una pista que passa pels colls del Safrà, de Miralles i de Montfort, d'on surt un camí que primer flanqueja una mica i després s'enfila tot dret fins la Grassada, on hi ha el refugi de Terranyes. Allà vàren tenir una trobada amb uns quants braus que estaven pasturant. Aprop del refugi de Terranyes surt un camí una mica amagat que més endavant es fa més evident i que porta fins a una pista que torna a portar fins a la Franqueta.
Un cop finalitzada l'activitat ens trobem tots a Corbera per recollir la casa i cap a Barcelona, que el cap de setmana i la Trobada SAME-MOLA ja s'ha acabat.

Aragüells i Culebres

2007-10-21T10:26:00.000+02:00

12,13 i14 d'octubre, Benasc - Albert, Argi, Greta, Gorka, Montse i Quim

Divendres 12
Pugem cap a Benasc on ens trobem amb en Gorka, de Donosti, que ja porta uns dies per allà dalt. Mengem alguna cosa i pugem cap a la vall de Vallhibierna. La idea és dormir al refugi de Pescadors però el parquing està ple de cotxes i sembla que el refugi està bastant ple, així que decidim plantar les tendes en un racó que queda una mica apartat.

Dissabte 13. L'Aragüells (3.030 m.)
Ens llevem a les 7 del matí i ens trobem amb una bona gelada. Esmorzem i sortim enfilant-nos pel camí que puja per l'esquerre cap a la vall de Corones. El sol ens ve a saludar bastant aviat i la veritat, s'agraeix moltíssim. Aquest camí puja pel bosc i un cop bastant amunt coincideix amb el camí normal que puja cap a Corones.

La pujada és forta però vas fent. Un cop arribem al llac del mig de Corones ens desviem cap a l'esquerra i tot enfilant-nos per blocs de roca arribem al peu d'una pala molt dreta que porta directament al cim.

Un cop al cim, la vista amb el dia que fa, és impressionant, fins i tot podem veure els Vignemales!!!! Ens estem 1 hora gaudint del paisatge.

Baixem i cap a les tendes a fer el sopar que tenim una gana que ens morim. L'ascensió ha estat un èxit!!!

Diumenge 14. El Culebres (3.051 m.)
La gelada ha tornat a estar present aquest matí i el dia s'aixeca com el d'ahir: magnífic!!!! Comencem a caminar seguint la pista que surt des del refugi fins al fons de la vall. Un cop aquí ens desviem cap a la dreta ( està marcat amb fites) i s'acaba el bon camí. Creuem el riu com podem i pugem per una petita canal herbosa molt dreta per arribar al plató que ens portarà al peu de l'entrada d'una canal. Per arribar a aquest punt cal anar flanquejant per uns prats.

Un cop arribem comencem a pujar grimpant en algún punt. Sovint, el gel és present. És una zona molt obaga que no hi toca el sol en tot el dia. Fa rasca i això fa que pugem bastant ràpid. Més amunt acaba la zona de roca i comença una tartera que ens porta al coll.

Ja tenim el sol !!!!! Ara ve una canal molt empinada que es fa feixuga quan pugem. Arribem a un segon coll i des d'aquí ja ens queda l'última grimpada per arribar al cim.

Tornem a gaudir d'unes vistes impressionants i de l'escalfor del sol. Ens quedem una bona estona dalt del cim.

Baixem ràpid ja que el descens és dret, recollim les tendes i cap a Benasc a dinar-sopar per poder arribar a Barna amb condicions.

BTT a Bielsa

2007-10-01T22:37:00.000+02:00

22,23 i 24 de setembre, Bielsa - Guillem, Jordi B, Montse i Quim

Aprofitant que el grup de barrancs anava a Bielsa per a fer uns quants barranacs nosaltres decidim afegir-nos per mirar de fer algún itinerari en BTT. Com el dissabte pintava plujós decidim sortir amb la calma fins el camping de Bielsa.

Diumenge 23
El dia es lleva no gaire clar, així doncs, en lloc de fer l'itinerari llarg previst en fem un de curt que surt i torna al mateix càmping. A les 10:25 sortim del Camping que es troba a una alçada de 990 m. i seguim la pista que passa pel costat i que passa per a la Peña la Pella.

Anem seguint la pista fins a una altura de 1.427 m, on s'acaba la pista i hem d'atravessar el riu per prendre un sender que ens durà per l'altra banda del riu fins a Bielsa.

En sí, la pista s'ha acabat uns 200 m de desnivell abans del que marca el mapa de l'Alpina. Seguim el camí que no és gaire ciclable ja que hi ha bastanta pedra solta i està bastant mullat de les pluges de la nit, així que en un punt on s'acosta a la pista de pujada decidim abandonar atravessant de nou el riu per deixar el camí i tornar a prendre la pista de baixada.

Arribant al càmping prenem el GR 19.1 que talla la pista i així fem alguna trialera bona. És part del camí que voliem fer avui però que deixarem, si el temps ens ho permet per l'endemà. En lloc d'anar directament al càmping decidim acostar-nos a Bielsa a veure si podem menjar alguna cosa. Hi ha una pista (no surt al mapa) que passa pel costat del riu que ens porta fins a un bonic pont de pedra fins al poble. Sentint els acords d'una guitarra trobem un bareto que ens donen de menjar uns entrepans tot escoltant música en directe.

A la nit sopem amenaçats per la pluja amb els companys que han anat a fer barrancs.

Dilluns 24

Ens llevem i el dia és ben assoleiat. Avui si que triumfem. Carreguem les bicis al cotxe i ens anem cap a Señés, un poble que està enfilat a la muntanya a la vall que porta cap a San Juan de Plan. Un cop a Señés (1.365m) preparem les bicis i deixem el cotxe. L'haurem de venir a buscar amb un dels cotxes dels barranquistes, ja que la sortida ens portarà cap al càmping de Bielsa. Pugem per la pista que porta cap a la Collada de Cruz de Guardia a 2.103m i punt més alt de la ruta.

És una bona pista que va pujant sense gaire desnivell, però aixó sí, bastant continu. Passem per prats verds plens de vaques, veiem el Posets...

Després de 10 kilòmetres i mig i 745m de desnivell arribem a la Collada on seguint el GR 19.1 comença la baixada. D'aquí tenim una bona vista del Mont Perdut, mig tapat pels núvols.

En un principi no tenim gaire clara la baixada per que és un trajecte molt llarg, gairebé 9 km i 1.100 m de desnivell i si és com el d'ahir no arribarem mai.

Ens ho mirem bé, el d'ahir no era un GR, el d'avui si i el camí que es veu desde el coll es veu prou ciclable. Al final ens decidim per anar-hi. La primera part és un camí que baixa per uns prats però hi ha bastanta pedra per l'herba. És delicadet.

Arribem a una mena de tartera de pedra fina però hi ha un bon camí i la podem atravessar dalt la bici. Després de prop d'1 km i 300m de desnivell el camí entra dins del bosc. El paissatge és molt maco ja que a l'esquerra tenim unes parets impressionants i unes tarteres amb molts colors.

No és un camí fàcil, és bastant tècnic i sobretot molt continuat. Anem baixant a poc a poc. No val caure i la Montse, que ve lesionada d'una rebrincada a la pujada ho fa pràcticament tot a peu amb la bici al costat. Hi ha parts on el camí és estret, dret, alguns revolts tancats, torrents que hem d'atravessar amb la bicicleta a coll i algunes pujades empeyent-la.

Pràcticament 6 km més endavant i uns 700 m més avall arribem a la pista per la que vàrem passar ahir i decidim anar cap el càmping per la pista enlloc de continur pel GR 19.1 (ja hi vàrem baixar ahir) ja que és tard i ens esperen els companys de barrancs per anar a recuperar el cotxe.
Al final ens ha sortit un itinerari força complicat i tècnic de 20 Km, desnivell acumulat de pujada de 1.050 m i un desnivell de baixada de 1.120 m en pràcticament 7 h.

GR 20 RUTA NORD A CORSICA

2007-10-01T15:45:00.000+02:00

Marià i Eli. Agost del 2007.
La nostra travessa va començar a Castellu di Verghju i va acabar a Calinzana. En un total de 5 dies.
Aproximació: Vam deixar el cotxe aparcat al pàrquing de la gite d'etape de Calinzana (2€ per tots els dies). Des d'allà vam agafar un autobús cap a Calvi i un tren per arribar a Corte que deuria trigar unes 4 o 5 hores per les seves vies sinuoses...
Dia 1: Corte - Castellu di Verghju - Bergerie U Vallone
De bon matí vam agafar un autobús en direcció Castellu di Verghju que ens va deixar al nostre destí a les 9'30h del matí. No feia gaire bon temps, inclús ens va ploure una mica i feia fred.
Vam començar a caminar pel GR, on és impossible perdre's perquè està moooolt senyalitzat, per entre mig de pins laricis en un gran bosc fins a arribar a una bergerie, on després el camí s'enfila pel costat dret del riu fins a arribar al primer refugi, on vam dinar: Ciottulu di Mori (1.991m). I després vam continuar el camí fins a les cabanes d'U Vallone. Vam passar un coll molt maco on la baixada era tota de llosa de pedra vermella molt espectacular. Al fons de la vall hi havia un bosc esplèndid. Vam arribar per plantar la tenda cap a les 18'30h.
Dia 2: Cabanes U Vallone - Refugi d'Ascu Stagnu

VIES FERRATA A CORSICA

2007-10-01T15:43:00.000+02:00

Aquest estiu, el Marià i jo (Eli) hem anat a Córsega a fer una mica d'activitat. Vam fer dues vies ferrates, la de Solenzara i la de Chisa.

FERRATA SOLENZARA
Aquesta ferrata se situa a peu de la carretera que puja cap al coll de Bavella, al costat del camping U Rossumarinu, i passa per sobre del riu Fiumicelli, que forma unes piscines d'aigua cristal·lina i amb bona temperatura al llarg de tot el seu recorregut.
És una ferrata bastant comercial, annexa a un parc d'aventura de passarel·les, ponts i tirolines...
Destaca per les seves 4 tirolines, una de les quals de 250 metres de longitud. D'aquesta manera el retorn és molt més còmode i ràpid i surts directament a la caseta per tornar la politja i els guants que et deixen abans de començar... Com que és privada s'ha de pagar 10 euros si portes el teu material.

FERRATA DE CHISA
Aquesta ferrata es troba al petit poblet del mateix nom (Chisa). És molt maca i aprofita molt bé la roca. Els graons estan bastant junts i facilita l'ascens i el descens als més baixets (com jo, jiji!). Té un pont de cada classe, algun d'ells bastant altet i té 5 tirolines d'entre 70 i 230 metres. L'última fa bastant de respecte perquè hi ha pati al sortir... És molt agraida.

BTT per Céret

2007-06-27T19:30:00.000+02:00

Diumenge 24 de juny, Céret - Guillem, Montse i Quim

El diumenge 24 de juny. després de passar una bona revetlla de Sant Joan al càmping Bruyères amb el grup que anava a fer barrancs (veure blog de Barrancs), vàrem recollir les tendes i els tràstos i ens vàrem dirigir cap el poble de Céret on deixarem un cotxe. I amb l'altre, carregat amb les bicis, vàrem prendre la carretera que va fins a Les Illes.

Abans d'arribar al coll de La Brossa surt una carretera que va fins el Puig de Fontfreda. Dos revolts abans d'arribar a la zona de picnic que hi ha, surt una pista que puja cap el Coll del Pou de la Neu. Aquí és on deixarem el cotxe i on començarà la sortida (974 m.). Al les 11:00, prenem la pista molt ciclable i sense grans pendents fins el coll (1.244 m).

Aquí surt un camí que flanquejant el Pic de les Salines forma part del GR10. És un camí molt dolent. Realment no sabem que fem aquí amb les bicicletes.

Travessem tarteres, petits barrancs... La veritat és que anem més estona amb la bici a sobre que no pas nosaltres a sobre d'ella. Ens anem trobant excursionistes que flipen amb nosaltres. Deuen pensar que estem bojos, i nosaltres també ho pensem una mica.

Continuem així uns quatre kilòmetres fins un punt on el camí canvia i es torna més ciclable. Ja era hora!. Al Coll de les Cireres (1.013 m.) deixem el GR10 per una pista que ens porta al Coll de Fontfreda i a la carretera on hem deixat el cotxe de dalt. Ens plantegem si abandonar o seguir la sortida, ja que si la resta del camí és igual no arribarem mai i no ens ho passarem gaire bé. Ens mirem un altre cop el mapa i veiem que tenim vàries escapatòries en cas de que el camí no sigui gaire ciclable. Així doncs que decidim seguir endavant i prenem el camí que va cap avall. Realment ara si que l'hem encertat. És un camí fantàstic que es deixa fer molt bé. Amb petits ressalts, zones amb revolts tancats, molta vegetació, troncs al mig del camí, però tot molt i molt divertit.

Gairebé 800 m de desnivell de baixada. Si al final no haguèssim baixat ens hauriem tallat les venes per que la baixada per aquest camí ha estat genial. Fins i tot, en un punt on travessàvem una carretera, ens hem trobat un pastor amb un ramat de xais que han agafat el camí per on haviem sortit nosaltres. Menys mal que no ens els hem creuat.

Sis hores desprès arribem a Céret (180 m.) i mentre en Guillem s'esperava a l'ombra amb les bicis prenem el cotxe que hem deixat abaix i hem anat a recuperar el cotxe de dalt. Un cop teniem les bicicletes carregades, ens trobem amb el grup de barrancs. Fem una coca-cola (són uns lladres) i apa, cap a casa que no ha estat res.

Al final surt un recorregut de 19 km molt maco pel paissatge però llàstima de la part de dalt. Però el que val molt la pena és la baixada del Coll de Fontfreda fins a Céret.

II Competició d'Escalada Inter UECs, UEC del Prat

2007-06-26T19:28:00.000+02:00

Dissabte 16 de juny, II Competició d'Escalada Inter UECs de la UEC del Prat - Gil, Miquel i Edu.

El passat dissabte dia 16 de juny en el C.E.M. Estruch del Prat de Llobregat es va celebrar la competició popular d'escalada organitzada per la UEC del Prat. De la SAME de la UEC de Barcelona hi vàren participar en Gil Arboç, el Miquel Molina i l'Edu Ruano, els quals vàren deixar en bon lloc a la nostra UEC, sobretot el Miquel i el Gil que vàren quedar 3r i 5è respectivament. Va haver premis en material i en vales de material. Després de la Competició va haver una Paella collonuda.

Aquí teniu una foto de dos dels nostres representants.

A veure si l'any vinent hi anem més.

Puigllançada amb BTT

2007-06-11T14:19:00.000+02:00

Diumenge 10 de juny, Puigllançada - Joan, Vicenç, Cristina, Blanca, Pilar, Joan, Montse, Quim, Guzman, Mar, Montse i Elisabet.

El diumenge 10 de juny vàrem anar a fer el Puigllançada amb BTT. Sortim d'hora de Barcelona, 6:30 del matí, i ens trobem al creuament de la fàbrica de ciment del Clot del Moro que hi ha més amunt de La Pobla de Lillet, amb un grup del AEM que estan fent un curs de BTT. La intenció és deixar un cotxe en aquest punt, ja que serà l'arribada, i pujar amb la resta dels cotxes fins el coll de la Creueta (1.925 m), on començarà la sortida.
A les 11:00 del matí ja tenim a 12 intrèpids ciclistes pedalant per una pista que sense guanyar massa desnivell ens porta cap el capdamunt del nou telecadira dels Alabaus, a La Molina. Fins aquí el tema era suau.

Des d'aquí, seguint la tanca d'una de les pistes d'esquí, hi puja una pista molt dreta que ens porta fins dalt del Torrent Negre. És un trajecte molt dret amb el ferm bastant inestable. Amb moltes dificultats alguns pocs són capassos d'arribar fins dalt damunt de la bicicleta, però la majoria arribem empenyent-la la major part del trajecte.

D'aquí fins dalt del cim hi ha una sifonada i una altra pujada amb forta pendent. Són els darrers metres fins arribar al cap damunt del Puigllançada (2.409 m).

Un cop tots dalt del cim, on fa força vent, mengem una mica i ens decidim a començar el descens.
Quatre instruccions de com s'ha d'afrontar una baixada d'aquestes característiques, seients abaix de tot, cos enrera i tocar el fre de davant el mínim possible. Si no ho veus clar peu a terra i si encara t'ho veus complicat, caminant amb la bici al costat. Realment, la baixada no és gaire fàcil, són uns forts pendents d'herba, amb molts forats, pedres i bonys d'herba que ens portarà fins al Coll de Pal.

Pràcticament arribant al coll, la Blanca, es desequilibra dalt de la bici, recolsa malament el peu esquerre a terra i es fa mal. El turmell se li infla en un moment. Gairebé no pot caminar. Amb l'ajut del Vicenç arriba amb dificultat a on estem la resta del grup. La tapem amb una manta tèrmica i truquem de seguit al 112. Després de parlar amb quatre o cinc persones diferents, explicant-lis el què habia passat i a on érem, vindran els bombers de Guardiola.

La Cristina es queda amb la Blanca i la resta decidim seguir endavant amb la sortida, ja que per anar a buscar els cotxes no ens queda més remei, i quant abans hi arribem abans la Mar, la seva germana, podrà anar a cercar-la a l'hospital on la portin. Acabem de baixar fins el Coll de Pal, on amaguem la bicicleta de la Blanca per venir-la a buscar més tard amb els cotxes.
Seguim la carretera direcció Bagà i a uns 200 m prenem una pista bastant malmesa per on passa el GR4. En aquest punt sentim unes sirenes, senyal que algú ja ha arribat al coll de Pal per socòrrer a la Blanca.

Una mica més avall ens trobem el camí que baixa cap l'esquerra cercant un pas que ens porta cap a un torrent una mica engorjat. L'hem de passar caminant. Un cop passat el torrent el camí ens porta cap l'esquerre cap a uns plans d'herba on ens comencen a caure les primeres gotes. Ara arribem a un punt on el camí entra dins del bosc i va flantejant per un sender estret entre pins i boixos. Ara es posa a ploure més fort i fins hi tot ens pedrega. Quan deixa de ploure decidim seguir endavant. Ara ens mullem més de l'aigua que han recollit els boixos que de la que ens ha caigut de dalt.

Anem seguint el camí fins arribar a uns plans on prenem una pista que ens porta fins el coll de la Casa Nova. Ara sembla que sortirà el sol i tot. Ens podrem eixugar abans d'arribar a casa. Seguim la pista en una baixada ràpida fins a trobar la carretera que ve de Castellar de n'Hug i va cap a La Pobla de Lillet fins al creuament on hem deixat el cotxe que ens servirà per anar a buscar els altres. De camí hem pogut parlar amb la Cristina i ens ha dit que han portat a la Blanca a Berga i que ella està amb les dues bicicletes a la caserna dels bombers de Guardiola. Al final hem fet un recorregut de 24 Km, 720 m de desnivell acumulat de pujada i 1.500 m de baixada en 7 hores, tenint en compte les parades dalt del cim, l'estona que vàrem estar amb la Blanca i també esperant a que deixés de ploure. La veritat és que és un recorregut molt maco, una mica exigent en alguns punts, però realment molt interessant.

Nou Blog de la SAME de la UEC de Barcelona

2007-05-31T20:35:00.000+02:00

Hola, acabem de crear un nou Blog per la SAME de la UEC de Barcelona. Es tracta de publicar piades, comentaris, noves ressenyes, itineraris.... I tot allò que cregueu interessant de publicar.

ANIMEU-VOS!!!!!!