6ª posició en el III Raid Ribagorçana

Participants: Oni, Xavi i Eric (24 maig 2008)

Després de la primera victòria (en un open, sí, però ja ens havia animat prou) i amb la perspectiva de fer debutar la Judith amb nosaltres, la setmana abans del raid es presentava esperançadora. Fins dimecres, dia en què vam anar a patinar tot l’”equipo” junts, i la Judith es va luxar l’espatlla. No passa res, per això som cinc i l’Oni era allà, disposat a agafar el relleu i venir a patir amb el Xavi i amb mi.

Divendres, al Pont de Suert, no hi faltava ningú: a banda de nosaltres tres també hi eren la Judith i l’Oriol, així com també el Joan per a fer-nos d’assistència. Després d’una nit extremadament curta, dissabte a les 6h començava el raid...

A causa del mal temps la competició havia derivat en un duatló d’orientació, amb poca dificultat tècnica, però molt físic. No hi havia ni barrancs, ni patins, ni res de res que no fos córrer i anar en bici (i una petita escalada al final del dia).

La primera etapa del dia, encara amb frontals en els primers compassos, la començàvem el Xavi i l’Eric. Com sempre, descoordinats en ritme, així que mentre un volia córrer l’altre necessitava un ritme més constant. Comencem a tenir la sensació que mai no ens compenetrarem (mentre ens envaeix la boira i comença a pedregar), però un raid no acaba mai en la primera pujada. Per desgràcia, doncs a la primera baixada l’Eric posa en dubte la confiança que se li atorga en la orientació: perd mitja hora quan està al costat de la balisa per dubtes inútils. Un cop se’n refà segueixen i arriben (quina ràbia) a mitja hora dels primers al pavelló, on canvien i surten a córrer (amb l’Oni en comptes del Xavi) els desens –hi ha tretze equips...-.

L’etapa de córrer és per camins “turístics” de la zona, per la qual cosa la orientació no és problema, i és una prova absolutament física. Pensem que no recuperarem res, però l’Oni marca un bon ritme de pujada (just l’adequat per no rebentar-me, doncs no em trobo massa bé, però prou elevat per anar recuperant a poc a poc) i agafem un equip pel camí. Això ens anima, i volem a la baixada fins al control canvi. Hem recuperat una posició i tenim el gruix d’equips a uns 15 minuts.

Prova de foc per al Xavi: li transferim el mapa i tota la pressió del món. És l’única etapa que no faré, i s’ha d’encarregar d’arribar sense perdre’s en una etapa en bici en què es pot pedalar poc de pujada, a causa del terreny. Els dos “ridículs” fan una bona etapa, i segueixen recuperant temps al gruix d’equips del raid. Arriben junt amb els vuitens, i la resta (dels que pensem que podem atrapar) són només a 10 minuts!! L’Oni sembla que tregui el fetge per la boca, i per tant li oferim una passejada per la muntanya per a airejar-se (són només un parell de cims i tres horetes de córrer: li anirà bé, segur).

Total: dos minuts després de baixar-se de la bici, ja li hem canviat els mitjons i el calçat, li hem entaforat un jersei a la motxilla i corre muntanya amunt mentre li vaig donant menjar (ara li toca al Xavi descansar, jo he d’arribar fins al final del raid). S’empassa les barretes i es posa a córrer (bé, més aviat caminar, perquè realment puja molt això!). Veiem els vuitens i, fins i tot, els setens. La remuntada continúa, però ens costa un parell d’indecisions arribar a la primera balisa: al “Tuc”. Tots els bonys semblen iguals, i les carenes canvien molt poc d’orientació. L’altímetre fa el seu fet, i amb penes i treballs ens porta a la balisa. A tot això, els altres també dubten i nosaltres acabem abans. I ara ja veiem els sisens! Seguim amunt. Falten 500m de desnivell i a l’Oni de moment no li canvia la cara. Perseguim encara els sisens, però encara que se’ls vegi a prop, l’avantatge en temps és encara massa gran. Arribem dalt del cim apareix un mur davant nostre: qui construeix aquí dalt? Ningú. És la pujada cap a on anem nosaltres, que encara no som al cim. Una estona i uns improperis després sí que trobem la balisa i ens llencem pendent avall. Consensuem una ruta entre els dos i volem per la neu, els vessants, els boscos i, finalment, pel camí, per arribar a Durro enganxats als quarts!!!! Dos equips s’han quedat pel camí. Em canvio tan ràpid com puc, doncs el Xavi ja té el casc posat i està pujat a la bici.

A punt de sortir, però, s’adona que ha punxat (dues hores esperant-nos i se n’adona ara?!!?), la qual cosa em dóna un parell de valuosos minuts de descans mentre l’Oriol canvia la cambra. Ens llencem carretera avall, fem un bon tros de camí de l’aigua i comencem a pujar. Em sembla impossible. No arribaré mai a dalt. No em responen les cames, i no vaig ni a piles. El Xavi agafa paciència amb mi i els meus renecs i m’ajuda a superar la crisi. A poc a poc anem millorant i agafant ritme, i arribem al collet més animats. La baixada és un poema: cap dels dos no té frens, però tot i això arrisquem en cada corba. Més d’un ensurt i més improperis després arribem a Vilaller, on l’Oni ens espera amb la motxilla penjada. Últim dubte: jo no m’aguanto, però surto a córrer o cedeixo el testimoni al Xavi? Ell s’ofereix voluntariós, però no em convenç i em poso les bambes.

Probablement ho hagués fet bé (potser millor del que ho vaig fer jo després), però el gas de la remuntada es va acabant, i no em va semblar just passar-li la responsabilitat en aquest moment tan delicat. Equivocat o no, ell respecta la decisió (bé, decisió tampoc, doncs és una “no variació” dels plans inicials) i sortim a córrer amb l’Oni. La primera balisa la trobem bé, però a la segona ja no hi arribem tan de pressa. Bosc, corriolet, més bosc, camí fet per les vaques, esbarzers... Una línia elèctrica ens salva la vida i la seguim fins a un camí que ens porta cap a la balisa. Allà trobem dos equips que ens han enganxat (ja hem dit que s’acabava l’aire de remuntada) i anem amb ells fins la penúltima balisa. I un altre cop espectacle: no hi ha camí per a baixar, així que ens aventurem en un descens de 150 metres de desnivell pel mig del bosc. Trobar camí és impossible, així que aspirem a sortir-ne el més aviat possible, per on sigui. Mitja hora després som a la última balisa i comencem a córrer cap al pavelló: i comença la pluja torrencial. En menys de dos segons estem calats fins als ossos, i correm entre bassals d’aigua que ens arribem als turmells. Ja s’acaba, i arribem al pavelló del tot xops. Enfadats perquè no ens deixen escalar, anem a dutxar-nos.

El raid, si bé el resultat final potser no és per a tirar coets, ha estat prou divertit. Els dos “ridículs” hi estan d’acord, i contents carreguem els cotxes per a tornar a casa. Ells se’n van cap a Terrassa amb la Judith, mentre nosaltres deixem l’Oriol al Bruc (qui sap on anirà) i l’Esther (de l’Aupa Neska) a Mataró. Evidentment, mentre descarreguem les seves coses torna a ploure... Ens espera un diumenge de descansar i netejar roba!

**Menció especial als nostres "manetes" particulars, els treballadors en l'ombra, el suport sense els quals no tindríem el meravellós porta-mapes que tenim. Gràcies Toni, i gràcies Margot per la vostra paciència...**

III RAID BORGES - GARRIGUES La nostra primera victòria!!

Participants: Xavi i Eric (10 de maig 2008)

Són les 4:45 i sona el despertador. Fora és de nit i tothom dorm. No hi ha temps per a deixar sonar el segon despertador (el de reserva, el de “5 minutets més....”). El cotxe ja està ple: btt, roba, casc, més roba, barretes, més roba, brúixola, més roba, motxilla, més roba,... ah! Em falten els camelbaks! Els omplo d’aigua abans de ficar-los a la motxilla, la fico al cotxe i surto. Ara ja són les 4:58, una hora molt més digna...

Arribo a Terrassa a les 5:39 - sembla que mai hagi sortit del llit – i segueixo les vies de la RENFE fins a l’estació. Plou. Ha plogut tota la nit, i no sembla que vulgui parar. El Xavi fica totes les seves coses al cotxe i hi puja, amb cara de no haver dormit més de 3 hores. L’Alba també ha aportat el seu granet de sorra despertant-lo de matinada. No passa res, per la dona el que sigui.

Arribem a Les Borges Blanques. 7:30 i no sabem on és el coi d’escola on és la recepció de corredors. Un simpatiquíssim lleidatà ens ho indica, i arribem amb temps de no estressar-nos amb el briefing i tota la pesca. Encara plou. Descarreguem totes les coses del cotxe. Ens posem els impermeables sota el dorsal (tothom), perquè ningú no espera haver-se’l de treure en tot el dia. No ens equivoquem, doncs amb més o menys intensitat, ens mullarem durant tot el raid.

9:00 primera prova, fora de raid, només per guanyar un pernil. Es tracta de córrer amb el company a coll i be, córrer amb el company al costat, saltar amb el company dins d’un sac, i rebentar un globus amb el cul (globus que has de dur durant tot el recorregut). Pregunto al Xavi quant pesa, i sense contestar quant peso jo em pujo directament a la seva esquena. Són uns 20kg de diferència. Ell no sembla ni saber si ja m’he pujat o no. Comencem, i en baixar en el punt indicat ens descoordinem i rodolo per terra. Tothom va net, però jo ja vaig ple de fang. A més se’ns rebenta el globus abans de fer la meitat del recorregut. De 38 equips n’arriben 2 amb el globus sense rebentar. Els primers s’enduen el pernil. I anem cap a l’escola altre cop per donar la sortida de veritat.

9:30 i se surt en massa. Cronoescalada cap als Bessons. Carretera secundària i pista ampla, i em fico en el pilot que encapçala la cursa. En Xavi, que m’odia profundament a les sortides, es queda una mica, i em despenjo per a esperar-lo. Som un equip. Ell però ho passa malament. Necessita més calma al principi, i jo no la hi sé donar. Surto com si m’empaités el diable, i ho haurem de millorar. Tot i això ell es va posant a to, i arribem a dalt en cua del pilot que havíem abandonat, ja molt estirat. Al darrere, però, un munt d’equips ja han quedat despenjats. Som uns 12 equips, i per arribar al cim hem d’arrossegar les bicicletes, que s’omplen de fang i deixen de rodar. Les carreguem a l’esquena, però pesen una tona amb el fang que han acumulat! Jo soc dels primers en agafar-la a coll, i per això pesa menys. Avanço pel camí, arribant el tercer a dalt. Els altres dos esperen el company, però jo em llanço avall altre cop per a ajudar el meu. El Xavi m’ho agraeix cedint-me la bici, que li pujo encantat. Som a dalt, primera balisa, i tornem a carregar la bici per a arribar al primer canvi. Posem-nos les bambes, toca orientació “score” (no importa l’ordre en què marquis les balises).

Sortim com gairebé tothom. Les balises semblen posades en ordre numèric (això sempre et fa desconfiar en una etapa “score”), i fem la 2, la 3, la 4... i em ve una idea al cap. No els guanyarem per força (sempre és el mateix), així que hem d’apostar per alguna altra cosa: i entre la 4 i la 5 intercalem les balises 13 i 14. Ja tenim l’avantatge al sarró, perquè la 5 està una mica amagada, però la trobem a la primera i en sortim veient els que anaven amb nosaltres (però ara ja tenim 2 balises més que ells!). Camp a través, fang, sembrats, més fang, carenes, més fang, camins, moltíssim més fang. Els bessons i els quàdriceps es queixen. Portem quilos de fang enganxats a les bambes. Però ens anem acostant als que portàvem al davant. En arribar a la 12 ja els tenim, però ells van a fer la 13 i la 14 mentre nosaltres ja podem anar a les dues últimes i tornar a agafar les bicicletes.

Som primers, ens canviem, traiem el fang de les sabates i les fiquem a la motxilla. En Xavi renega. Jo no, però no per falta de ganes. Bicis a coll, i aquesta etapa l’han escurçat. Anirem cap a la carretera i directes a Castelldans. Era massa tant fang per a fer l’etapa sencera. No canviem per por de trencar els canvis, i la carretera i la pluja ens ajuden a netejar una mica tot plegat. Comencem a poder canviar, i arribem al poble. Orientació urbana, agafem el mapa i sortim corrent, amb el Xavi ja més calmat. M’ajuda molt quan està serè, doncs jo també em prenc les coses amb més filosofia. L’etapa és curteta, ha deixat de ploure i fa vent, i tot ens ajuda a tornar ben de pressa al control canvi, i veure que ja hi ha tres equips més corrent pel poble. No sabem qui són, però sí que tenim 15 minutets de marge. És suficient?

El pànic escènic ens embarga, i l’inici de la següent etapa de bici ens destrossa la moral. La cadena del Xavi s’encasta en un racó impossible del quadre, i hem de desmuntar la roda per a treure-la. No ha passat res, però la meva comença a enganxar-se al plat petit. Descartat; aniré amb el plat mitjà la resta de la pujada. Tot sembla indicar que ens atraparan, fins que ens adonem que els del darrere també es trobaran el fang. De fet, se’n trobaran més (si és possible) perquè ha començat a ploure amb moltíssimes ganes. Jo no veig el mapa, perquè el fang cobreix el portamapes (que s’ha trencat en l’anterior etapa), i el mapa a dins veig com es comença a desfer. No vull ni pensar com estarà quan l’intenti girar per la segona meitat de l’etapa. Millor ni plantejar-s’ho. Arrosseguem la bici, ens la carreguem a coll. Gairebé de tot menys pedalejar. L’últim tram, després de canviar el mapa que, sorprenentment, encara aguanta tot i estar totalment xop, ens permet tornar a pujar a la bici. És més pla, i ens tornem a escalfar arribant a Les Borges Blanques.

El Víctor (l’organitzador) no es creu que ho haguem fet tot. Tan ràpid anàvem? O potser no tenim fama de ser massa bons. Tant se val, sí que ho hem fet tot, i sortim corrent per a fer l’últim tram. Correm, ens arrosseguem per dins d’una canonada, correm, marquem, correm, marquem, intentem seguir corrent (el fred i el cansament cada cop ens ho fa més difícil). Ja queda poc. Veiem l’escola altre cop, ara ja hi arribem per quedar-nos-hi. S’ha acabat el temps de cursa, però no el raid. Queden les proves especials: escalada, rappel, tir amb arc i “tir de bicicleta”.

Són les 15:02. Ens haurem d’esperar, perquè encara no està muntat. És el que té arribar primers. Com que ja no s’ha de córrer aprofitem per a dutxar-nos i menjar una mica (el dinar amb carn a la brasa és meravellós) i esperem a que preparin les proves. 27 minuts respecte al segon no ens dónen cap confiança. Les bonificacions de les proves especials són grans, i no som asos en cap d’elles.

16:35 i ara sí, ja estan preparades. El Xavi, escalador oficial de l’equip, està massa fred per a posar-s’hi, i m’agraeix efusivament que m’ofereixi a substituir-lo. Escullo un 5è per assegurar, però el faig massa ràpid, i em sento immens. Em deixen una segona oportunitat i aposto pel 5è+. Pateixo una mica més (sobretot per l’aigua que inunda totes les preses) però me’n surto. El màxim és un 6è, així que, com a molt, ens trauran 3 minuts en aquesta prova. El tir amb arc, però, és un altre cantar: aquí ens podrien treure 24 minuts... n’haurem d’aprendre, perquè és un risc massa elevat. Falta el “tir de bicicleta”. Si és la nostra ens neguem (tot i que avui no ens ha ajudat gaire), però per sort són un parell de bicicletes velles. El Xavi sembla l’increïble Hulk, i la llença més enllà de la zona de bonificació. Jo faig el meu paper i em conformo amb la meitat. Aquí ens poden treure 2 minuts. Si sumeu veureu que en fan 29. No es pot estar mai tranquil.

17:15 i toca esperar. Els polítics venen a les 20h, així que no podem fer l’entrega de premis abans. Menys de la meitat d’equips ens quedem asseguts, xerrant, esperant. Coneixem una parella de Vilassar molt macos (unes bèsties també), que ens amenitzen una mica les hores.

20:30 i els polítics confirmen que no vindran (...) així que comencem sense ells: passi de fotografies (això no ho podia fer abans senyor fotògraf?!?!) i entreguen els premis. És impressionant esperar a l’últim, el més important. Aquest cop és per a nosaltres. No estem nerviosos, ja sabem que hem guanyat (per 16 minuts). Esperem, en la més dolça espera d’una entrega de trofeus. I arriba el moment: el Víctor i el seu pare ens entreguen (enmig d’altres regalets) el primer premi. L’abraço. Al meu costat, el Xavi, el nostre corredor talismà, també.

Són ja les 21:07, i el Xavi té un sopar a Terrassa a les 21:30. No arribem, així que sortim corrent abans del sorteig de material. Ell truca per dir que arriba tard, i la Judith, la crack encoberta de l’equip perquè encara no ha debutat, em convida a sopar. No podrà ser, és massa tard.

22:37 i deixo el Xavi a casa seva. 23:24 i arribo a la meva. Ma mare i la gossa em saluden. Queda el pitjor: descarregar, rentar la bici, treure la roba, sabates, material fastigós de dins les bosses. Per cert, encara plou. I suplicar mon tiet perquè m’arregli el portamapes. El necessito pel dia 24 al Ribagorçana. Ara hi arribem amb la moral ben alta...